El partit

[El Partit: relat curt a Paper de Vidre]

Nom i cognoms: Mònica Batet Boada
Data: 5 de maig de 1987
Edat: 11 anys
Curs: 5è d’EGB
Trimestre: Tercer
Tema del resum: El meu darrer cap de setmana
Esports que practico: Gimnàstica rítmica i natació a l’estiu
Programes que miro: Filiprim, Allô, Allô i l’Un, dos, tres

Aquest dissabte vaig anar a veure el partit de futbol sala que jugaven els nens del nostre col·legi contra els del Claret. A mi no m’agrada el futbol. De fet, cada vegada l’odio més perquè quan el fan pel televisor ni el meu pare ni el meu avi m’escolten. Vaig anar, però, a veure el partit perquè tothom diu que els nens del nostre col·legi són molt bons i, a més, els del Claret són els seus rivals directes. Quan vam arribar al camp amb l’Alba i la Glòria els nens del nostre curs estaven escalfant i ni ens van saludar. El partit va començar i de seguida els del nostre col·legi van marcar el primer gol, després van venir tres gols més i encara no havia arribat ni la mitja part. Com que ens avorríem, perquè sempre era el mateix, vam començar a fer volteretes sobre les baranes que separen el camp del públic. Ja fa un mes que n’he après a fer i quan és l’hora del pati les practico. El cas és que vaig començar a fer volteretes: vaig comptar-ne més de vint, i en algun moment de l’última voltereta no vaig calcular bé la distància i vaig veure com el gris del terra s’apropava a gran velocitat i la gent m’envoltava després de la caiguda.

Em vaig fer molt de mal i encara que no volia plorar davant de nens que no coneixia, doncs ho vaig fer. Les meves amigues em van acompanyar a casa i quan el meu avi em va veure, va semblar preocupat. Vaig anar a mirar-me el mirall i vaig veure que tenia la part del sota de l’ull dret molt inflada. Llavors vaig plorar una altra vegada i el meu avi va treure un bistec de la nevera. L’Alba es va quedar amb mi i vam mirar La família Monster mentre jo em subjectava fort el bistec i confiava que quan la sèrie s’acabés tot s’hauria arreglat. Però el que va passar és que allò es va inflar encara més i es va tornar de color lila fort. Per sort, la mare va arribar i va substituir-me el bistec per un mocador amb glaçons dins que vaig tenir a sobre fins a l’hora de dinar. Llavors vaig tornar al lavabo amb l’esperança de tenir la cara d’abans, però evidentment no va ser així. Vaig passar-me tot el dinar plorant i quan l’avi va preguntar-me per quant havien guanyat els nens del col·legi em vaig enfadar molt. El vespre va arribar el pare de treballar i va entrar a la meva habitació interessant-se per saber qui havia guanyat. Quan va adonar-se de com tenia la cara, va intentar tranquil·litzar-me i va explicar-me que el cop després de lila, seria blau, es convertiria en verd i finalment en groc. Vaig preguntar-li quant de temps podria passar i va respondre que potser un mes.

Avui és diumenge, no he volgut sortir de casa, continuo sense saber el resultat del partit i estic convençuda que si he de passar un mes amb això a la cara no ho podré suportar.

Temps mort

Tres quarts de set del vespre (o de la tarda) és una mala hora per morir-se, però hem de convenir que disposada en un rellotge tradicional, de busques (no un d’aquells asèptics rellotges digitals que sempre estan fent pampalluges), aquesta hora és elegant, i fa un angle bonic, subtil com el de la fulla de certs ganivets. A tres quarts de set de la tarda (o del vespre) l’Helena, la contraheroïna del llibre, es mata amb el seu cotxe. A dins, hi duia una maleta plena de roba, i sembla que anava a trobar el seu amant, el poeta Eduard Valls –el cognom del qual coincideix amb el nom d’una ciutat que a mi em venia al cap quan llegia certs detalls de la ciutat figurada del llibre, Mir. El premi Just M. Casero de novel·la curta sempre ha fet bandera del risc tècnic i l’agosarament formal i sempre ha apostat per la qualitat i la independència. Seria com una mena de Documenta però en format més breu, que pretén descobrir nous autors (nous autors amb sang i maneres). Alguns dels escriptors que l’han guanyat, després han continuat escrivint i publicant coses interessants. De vegades el risc m’ha semblat gratuït (Rocs, d’Àngel de la Vega, o Uu Aa, d’Oriol Ràfols). D’altres, brillant (L’home de Dover, de Lluís Vilarrasa, i La funesta ideologia, de Joan Negre). La primera novel·la de Mònica Batet no trobo que participi gaire d’aquesta idea del risc (cosa que, de fet, no fa pressuposar res de bo ni de dolent), però en canvi presenta una història sòlida, ben construïda.
L’habitació grisa –llegeixo a la contracoberta– “beu de Mercè Rodoreda”. Què voleu que us digui: en deu beure, si de cas, per la visió del món tan tràgica que exposa, amb possibilitat, això sí, de redempció final (que és un element que no existia en l’autora barcelonina). Ara bé, perquè hi hagi redempció s’han de morir els progenitors, tota una generació. Pel que fa a l’estil, però, a mi la Batet no em recorda tant la Rodoreda. Són maneres diferents d’escriure sense afectació. En canvi, la història en si beu, em sembla, del gran conflicte de la novel·la modernista catalana –i, des d’aquest punt de vista, la innovació és nul·la–: la tensió gairebé irresoluble entre la llibertat personal i la subjecció al medi. El Mir de la història és com la Selva del Camp per a Puig Ferreter. Els secrets de família s’enquisten parets endins de les habitacions de la casa, i l’atmosfera esdevé irrespirable. Una novel·la amb molts fantasmes, és aquesta. Convé que plogui, perquè la pols es fa molt espessa, però la pluja, de vegades, també té l’alè de la mort.
Batet ha muntat una estructura convincent, fragmentària, a base de capítols breus, que van posant l’atenció ara en una protagonista, ara en l’altra (una, la mare: Helena Vidal; l’altra, la filla, Emma Guinovart). I té molta traça a l’hora d’anar administrant a poc a poc tot allò que vol revelar. L’habitació grisa ha sigut l’únic paradís privat d’una dona, l’Helena, que s’ha casat sense amor. Sembla mentida com gairebé tots els personatges del llibre es neguen a assumir l’amor, com si els repugnés. Quan l’Helena es mata en un accident, el seu marit s’obsessiona a aturar el temps: tres quarts de set. Omple la casa de rellotges (un cop mort, les filles en descobriran 1.371: tots aturats en aquella hora). Batet troba uns quants motius simbòlics molt eficaços. I fa molt bé d’explotar-los. La mateixa habitació grisa, unes botes d’aigua que l’Emma toca i mira amb delectança, l’Espai Pierre Louys dins la llibreria familiar Les Flors del Mal.
En aquesta novel·la tothom pateix de mala manera. La segona de les filles de l’Helena ha arribat perquè Déu ha volgut, com se sol dir. Per abstreure’s de tot, l’Helena es tanca a la seva habitació grisa –l’únic lloc de la casa en què se sent bé–: “Allí es va tancar el dia que va saber que estava embarassada de l’Emma i no sabia si s’havia de sentir feliç. Allí es va tancar el dia que va saber que estava embarassada de la Laura i que sabia que només es podia sentir desgraciada”. Hi ha un atavisme del dolor que no hi ha manera d’empassar, de fer tirar avall. Per mi, un pèl exagerat, poc creïble. I hi ha un altre refugi: la llibreria Les Flors del Mal, establiment històric de la família del marit de l’Helena. És, molt més que una simple llibreria, un santuari per als lletraferits, un nucli de dinamització cultural en temps de la dictadura –una mica com la llibreria Gaudí de Reus, del meu amic Isidre–, que ha creat el premi de poesia Amadeu Guinovart per a poetes inèdits (¿us sona?). Un refugi, però també el lloc on comença a passar alguna cosa. Hi ha moments en què, si no que la Batet escriu més aviat amb els preceptes de l’economia molt ben assimilats i la prohibició expressa de dibuixar qualsevol mena
de voluta, recordava les novel·les de Janer Manila, tan plenes de passió incontenible i de morbidesa descriptiva. I també m’ha fet pensar en la primera novel·la de Sonia García Soubriet, La otra Sonia. És un bon començament, sens dubte. L’autora té recursos i coses a dir.
[Article de Jordi Llavina a Benzina, març del 2006]

Veus / Voces

Veus és una antologia que reuneix textos de quaranta-un autors que escriuen en llengua catalana i vénen d’una tradició comuna: la de Francesc Trabal, Caterina Albert, Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga. Però no està feta amb criteri acadèmic o vocació canònica, sinó que neix de la curiositat lectora de Lolita Bosch i de la seva voluntat d’observar de la vora una literatura que a vegades ens sembla poc visible i sovint és rebuda, fins i tot a casa nostra, amb estereotips literaris sense fonament. Així que Veus és, sobre tot, una invitació a fer una immersió insòlita i poc freqüent en la nova narrativa catalana. I és també el resultat d’un procés de recerca independent, meticulós, honest i molt gratificant. Contes inèdits i publicats, fragments de novel·la, la prosa d’alguns poetes, escriptors inèdits, veus novíssimes, i d’altres que ja coneixem i admirem… és a dir: la possibilitat de descobrir una literatura enlluernadora i moderníssima en la qual trobarem una voluntat universal, arriscada i radicalment viva. Prop d’una cinquantena de textos d’autors menors de quaranta-cinc anys, amb referents, lectures, gustos i projectes literaris diferents, que Lolita Bosch ha volgut endreçar en un ordre inventat per tal de crear una narració comuna. Un recorregut atípic i original que travessa les veus, diverses, sòlides i personals, de la nostra narrativa contemporània.

En aquesta antologia, amb edició en castellà (Voces, Anagrama), hi podreu trobar un fragment de L’habitació grisa.

El lector ideal

En El lector ideal no hi ha ni crítica literària, ni ressenyes bibliogràfiques, ni tampoc cap voluntat de teoritzar. El que sí que hi ha són una sèrie de reflexions agrupades en 13 articles que probablement qualsevol persona a qui li agrade llegir pot haver-se plantejat o es plantejarà al llarg de la seva vida com a lector.

Segurament algunes d’estes reflexions seran compartides i algunes d’altres rebutjades, però la literatura no és una ciència exacta i el lector ideal és un personatge que molts escriptors voldrien que existís però que encara mai ningú ha aconseguit conèixer.

Per acabar, us deixem amb la presentació de l’obra, en què podreu escoltar el pròleg d’El lector ideal, amb música de Puccini.

>Comprar el llibre en paper a la xarxa
>Llegir el llibre en línia
>Descarregar en pdf

Invitació a la presentació en línia de «El lector ideal»

Editorial Petròpolis es complau a convidar-vos a la presentació en línia del llibre El lector ideal, de Mònica Batet, que serà el primer llibre de la nova col·lecció d’assaig «Mirades».

La presentació es durà a terme a la web de l’Editorial Petròpolis el propvinent dimecres dia 5 de maig a les 20 h. Podreu llegir el llibre en línia, descarregar-lo en pdf o bé comprar-lo en format paper.Teniu un targetó amb la invitació per si voleu fer-la còrrer per la xarxa i pels vostres contactes. I, si voleu, també us podeu apuntar a l’esdeveniment de la presentació al facebook.

Us hi esperem!

Cortázar

Tinc textos penjats a la paret del meu despatx. “L’invitation au voyage”, “Pequeño Vals Vienés”, una carta divertidíssima de l’Ignatius Reilly, el manifest del Subcomandante Marcos… També tinc el capítol VII de Rayuela. Puc passar-me mesos sense recordar-me que hi és. Però sempre hi ha algun dia en què passa alguna cosa terrible i, sense voler-ho, començo a llegir Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca… Llavors totes les tragèdies del món desapareixen.

Al Julio Cortázar en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

Annabel Lee & Poe

Fa molts i molts anys, vaig escoltar la cançó “Annabel Lee” dels Radio Futura. Va ser així com vaig descobrir que hi havia hagut un escriptor anomenat Edgar Allan Poe.

Annabel Lee

Fa molts i molts anys,
En un regne a prop del mar,
Hi vivia una donzella coneguda
Amb el nom d’Annabel Lee,
I aquesta donzella no vivia amb un altre pensament
Que no fos estimar i ser estimada per mi.

Jo era un nen i ella era una nena,
En aquell regne a prop del mar;
Però nosaltres ens estimàvem amb un amor que era més que amor-
Jo i la meva Annabel Lee;
Amb un amor que els serafins alats del cel
Ens envejaven a ella i a mi.

I aquesta va ser la raó per la qual, fa temps,
En aquell regne a prop del mar,
Un vent va sortir d’un núvol, i va refredar
La meva bella Annabel Lee,
Per això els parents del seu llinatge van venir
I van prendre-me-la,
Per silenciar-la en un sepulcre
En aquell regne a prop del mar.

Els àngels, que no eren ni la meitat de feliços al cel,
Ens van envejar a ella i a mi-
Si!- aquesta va ser la raó per la qual (com tots els homes saben,
En aquell regne a prop del mar)
El vent va sortir d’un núvol a la nit,
I va refredar i assassinar la meva Annabel Lee.

Però el nostre amor era molt més fort que l’amor
Dels que eren més grans que nosaltres
I més savis—
I cap dels àngels de dalt del cel,
Ni dels dimonis de sota del mar,
Podrà mai separar la meva ànima de l’ànima
De la bella Annabel Lee.

Perquè la lluna mai brilla sense portar-me somnis
De la bella Annabel Lee;
I les estrelles mai resplendeixen sense que vegi els ulls brillants
De la bella Annabel Lee;
I per això, tota la nit, la passo al costat
De la meva estimada, de la meva estimada, de la meva vida i de la meva esposa,
En el seu sepulcre a prop del mar—

En la seva tomba a la riba del mar.(Traducció de Mònica Batet.)

Joc Partit

El proper dijous, 11 de desembre, a les 20 h, al Teatre el Magatzem, l’Òscar Palazón i la Mònica Batet participaran al cicle Joc Partit. Es tracta d’una proposta literària que sota el format del diàleg entre dos escriptors/es ens apropa a l’actualitat dels escriptors del Camp de Tarragona. L’acte està organitzat pel departament de Filologia Catalana de la URV i el col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona. Hi sou tots convidats!

L’oblit

Un lector moderadament ideal, que disposi del temps suficient, pot llegir-se durant un any entre cinquanta i seixanta llibres, d’entre dues-centes i tres-centes pàgines. D’aquests llibres uns mesos després en recordarà ben poca cosa, malgrat haver-hi posat tot el seu interès en el moment de la lectura.

Es fa difícil explicar per què durant els dies que llegim un text en recordem perfectament els noms dels personatges, les relacions existents entre ells i després ens n’oblidem, com si les hores invertides no haguessin existit.

Segurament si ens preguntessin quin és el llibre que més ens ha agradat, no ens seria difícil dir-ne el nom, ni tampoc fer-ne una breu sinopsi. Però les coses es complicarien si ens fessin fer la sinopsi dels cinc llibres que més ens han agradat, aleshores els personatges es barrejarien i les històries es distorsionarien, perquè per una estranya raó es fa difícil recordar a la perfecció el que es llegeix, fins i tot si agrada.

Costa establir uns paràmetres que defineixin quines qualitats ha de posseir un text per ser recorda’t, potser perquè en literatura afortunadament no existeixen les fórmules exactes. No hi ha cap norma escrita que digui a l’escriptor que podrà convertir la seva narració en perdurable si explica primer aquest fet i després aquell altre, perquè en literatura els tòpics són inútils.

Un llibre pot haver tingut milions de lectors, però això no vol dir ni que aquest text s’estudiï els anys que vindran a les universitats ni que el seu autor tingui posteriorment una fama que es perllongui durant segles, perquè per evitar l’efimeritat es necessiten altres qualitats que no tenen a veure amb el nombre de vendes. Res permet afirmar que els llibres que apareixen durant setmanes en les llistes dels deu llibres més venuts, no s’oblidin dies més tard per tots i cadascun dels lectors que se’ls hagin pogut llegir.

Les novel·les i contes que s’ancoren en la memòria posseeixen virtuts que van més enllà de les normes de mercat. Per això, quan les línies d’un text estranyament queden gravades en la ment del seu lector i, malgrat el temps, en recorda seqüències com si ell mateix les hagués viscut, tot fa sospitar que en aquell seguit de frases hi ha alguna cosa que les diferencia de la resta de frases que s’hagin pogut llegir abans. Quan això passa, cal que el lector encercli la data al calendari, perquè aquest fet li succeirà poques vegades més a la vida. Poques vegades més el nom d’un personatge se li apareixerà de sobte quan no pugui dormir, o en recordarà alguna frase memorable quan menys s’ho esperi.

Així, doncs, tot i que és lícit preguntar-se de qui és el mèrit que això succeeixi, es fa difícil de respondre, perquè si el mèrit fos del lector, aleshores aquest hauria de recordar a la perfecció tots els textos que es llegís, i si el mèrit fos de l’escriptor tots els seus lectors haurien de recordar a la perfecció tots els textos que ell hagués escrit, i això no passa.

Hi ha dues peces invariables en qualsevol lectura: el text i el lector, però cap de les dues, encara que ho pugui semblar, s’imposa sobre l’altra. Més aviat es podria afirmar que entre aquestes dues peces s’estableixen uns vincles de cooperació perquè la lectura funcioni i perduri. Però, malgrat que en el joc de la lectura intervinguin sempre aquests mateixos agents, els factors que n’afavoreixen la derrota o la victòria són intangibles i res ni ningú pot afavorir que el text llegit no és converteixi dies després en un altre text oblidat.

La Cara C: sobre literatura

Dijous passat us avisàvem que al programa «La Cara C», de Canal Reus, parlarien d’alguns temes interessants. Avui us n’oferim el tall, amablement subministrat pel Víctor, per tal que pugueu veure el resultat.

La presentació corre a càrrec de Jordi Cartanyà i de la Mònica Batet, i el director del programa és el Víctor Torija, qui a més a més a realitzat el fantàstic vídeo d’Un rostre que no és meu, de l’Òscar Palazón.

Després es parla del llibre La catosfera literària 08, es fa un petit repàs a algun blocs i s’acaba amb una entrevista (magníficament gravada i editada per Montse Prats) a un parell de subjectes (el night n’és un) que parlen sobre la literatura a internet.

Post del basar de les espècies.

>>Podeu veure el vídeo aquí<<