Una llibreria «ideal»

S’ha acabat titulant L’habitació grisa, però podria haver-se conegut per Pluja, Les botes d’aigua o, preferentment, Tres quarts de set, segons Josep M. Fonalleras, que va dedicar bona part de la seva intervenció com a presentador del llibre a desentranyar els elements simbòlics que concorren en una història on, efectivament, la pluja, el poder evocador dels objectes i el pas del temps tracen «el riu subterrani» de la trama. Per l’escriptor gironí, que en la pròxima edició del Casero substituirà Miquel Pairolí en el jurat, L’habitació grisa és «una novel·la trista i desoladora, la crònica d’una família en descomposició», i va destacar de Batet la seva capacitat per crear una atmosfera i una consciència del pas del temps amb la confrontació entre el món «càlid, còmode i també inútil, perquè és immune a la vida», de la llibreria que regenten els personatges, una llibreria «ideal», segons l’autora, aixecada sobre la seva pròpia passió per la literatura modernista, i el món exterior, «fred, inhòspit, plujós», el que desencadena el drama. Igual de metòdic i fins «obsessiu» és el treball que aquesta filòloga d’El Pont ha fet amb els elements temporals, que Fonalleras va comparar amb Ordet, de Dreyer, i va elogiar per la seva eficàcia narrativa, en especial a través del personatge que col·lecciona rellotges aturats a l’hora d’una mort i per al qual Batet va admetre haver-se inspirat en la tradició turca d’assenyalar les cinc de la tarda, l’hora que va morir Ataturk.

[Article d’Eva Vàzquez d’avui extret de El Punt.]

A tres quarts de set

Ala novel·la que ahir va guanyar el premi Just Manuel Casero, de Girona, El ventre de la balena, hi ha un personatge que passa els últims anys de la vida dominat per l’obsessió d’aplegar rellotges. Omple casa seva de rellotges de tota mena, tots aturats a tres quarts de set de la tarda, un detall que té relació amb un esdeveniment previ. A la fi, viu envoltat de rellotges, per sobre dels mobles, per terra, pertot arreu. Quan mor, llegint La insuportable lleugeresa del ser, les seves filles endrecen la casa i hi troben més de mil tres-cents rellotges aturats a tres quarts de set. Els diaris de diumenge remarcaven que va ser justament en aquesta hora el moment històric en què el papa Ratzinger va pronunciar, dissabte, les primeres paraules en català del seu pontificat. Va succeir a Roma, a la basílica de sant Pere, en la cerimònia de beatificació de set capellans de la diòcesi d’Urgell i d’una monja mallorquina afusellats en la revolució de 1936. A tres quarts de set de la tarda el papa Ratzinger va dir: «Que ells intercedeixin per la diòcesi d’Urgell i les altres diòcesis espanyoles, per les vocacions sacerdotals i religioses i pel creixement de tots els fidels en les virtuts cristianes.» Als catalans, els qui no ens volen gaire bé ens titllen de ser eixuts. Però això no és cert. Entre nosaltres més aviat predomina el tipus emotiu i sentimental, de llàgrima fàcil però reprimida. Les emocions ens brollen però procurem contenir-les i dissimular-les. La llengua és una de les fonts emocionals nostrades. Quan sentim parlar en català el president d’Andorra a l’ONU ens commovem com si sentíssim refilar un rossinyol. Si Joan Pau II hagués fet més ús de la llengua catalana que no va fer, hauria estat més apreciat en aquest racó de món. Benet XVI ha dit una frase en català als primers mesos del seu pontificat. Una frase. Trobem el fet tan excepcional que fins i tot en precisem l’hora exacta. Ara bé, potser no cal que fem com el personatge de la novel·la i aturem tots els rellotges a tres quarts de set.

[Article de Miquel Pairolí de l’1 de novembre de 2005, extret d’El Punt]

Nit del Premi Just M. Casero

Vicenç Pagès va ser l’encarregat de transmetre al públic que omplia La Planeta les consideracions del jurat —el mateix Pagès, Margarida Casacuberta, Ponç Puigdevall, Imma Merino, Miquel Pairolí i Guillem Terribas, que és secretari sense vot— sobre la vintena d’obres presentades a concurs i, molt especialment, sobre la finalista i la guanyadora. Respecte a la novel·la finalista, Marioneta o l’amiga de Rousseau, de Josep Buldó, va dir que no havia guanyat «d’un pèl» —la votació final va afavorir l’obra de Batet per 2 vots a 3—, ja que es tracta d’una obra «d’època, investigada i meditada, que aconsegueix reflectir el llenguatge epistolar del segle xviii de manera molt creïble». Pel que fa a El ventre de la balena, de Mònica Batet —l’autora va assegurar que desconeixia l’existència del llibre de Javier Cercas que té el mateix títol—, Pagès es va remuntar a l’inici del cubisme amb Picasso, l’any 1907, per comparar-ne la tècnica i fer-ne la translació al camp literari: «Es tracta de descompondre i recompondre la realitat trencant les fronteres de l’espai i el temps en favor de la narració. Aquesta és una novel·la de narrativa cubista, que no és un estil gaire utilitzat, i que en aquest cas s’aplica a les relacions familiars, entre pares i fills, germans, cònjuges, i fins i tot en relacions empresarials.» La novel·la narra la història d’una família que regenta una llibreria i que convoca un premi literari. Pagès va destacar que l’obra explica «una història humana, amb un llenguatge senzill i mitjançant un muntatge raonablement sofisticat».

L’acte d’entrega del premi, dotat amb 2.000 euros i la publicació de l’obra per part d’Editorial Empúries, que celebrava el seu 25è aniversari, va resultar emotiu. Guillem Terribas, mestre de cerimònies i propietari de la Llibreria 22, que convoca el guardó, va fer una repassada pels 25 anys d’existència del guardó, amb intervencions puntuals d’alguns dels guanyadors que van assistir a l’acte -Josep Valls, Sílvia Manzana, Josep Pujol, Àstrid Magrans, Josep Maria Fonalleras, Miquel Fañanàs, Josep Pastells, Albert Figueras, Joan Daniel Beszonoff, Oriol Ràfols i Joan Negre-, i la interpretació de cinc temes a càrrec del cantautor gironí Josep Thió, exmembre del grup Sopa de Cabra, que servien per il·lustrar l’època de què es parlava. Així, Thió va interpretar temes populars com ara L’Empordà, i d’altres menys coneguts com ara Dies freds de mans calentes, Et miro somriure o una nadala alternativa amb lletra reivindicativa i pessimista en la mateixa mesura.

El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, que assistia per segon any consecutiu a l’entrega del premi, va tancar l’acte fent una petició expressa als ciutadans gironins: «En un moment en què Catalunya diu a Espanya el que vol ser i el que vol que ella sigui, Girona ha de ser alguna cosa més que la ciutat més gentil o més fina, ha de ser alguna cosa més del que és i del que ha sigut sempre. Ara és quan ens cal coratge i ambició per part de tots.»

[Notícia de l’1 de novembre de 2005, extreta de vilaweb]