El relat familiar al qual ens aboca L’habitació grisa és ple d’inspiracions. Certament ens trobem davant un text estimable, d’una novel·la breu i subtil, el relat aparentment lleuger de les passions i enfrontaments en els quals es veuen submergits els membres d’una família que seguirem durant gairebé quatre generacions. Així, a través d’un llenguatge acurat i aparentment fred, presenciem la fundació en una petita població d’interior d’una gran llibreria, batejada com el més vehement poemari de Baudelaire, Les flors del mal, que durant més d’un segle s’encarregarà de nodrir de cultura a un entorn imaginari anomenat Mir. Però el que li interessa narrar a Mònica Batet és la crònica de les passions refrenades, les que van a morir o a esllanguir-se a l’habitació grisa, cambra enigmàtica de la casa familiar on Helena, tal vegada el personatge sobre el qual el relat fa més èmfasi, es tanca a sospesar les seves frustracions. I és que L’habitació grisa sobretot és una història d’amor, la d’Helena amb el poeta guanyador del premi que la llibreria del seu marit Jaume organitza. En aquesta història les passions es mouen soterrades sota un estil impalpable o vaporós, com si Batet volgués que el vertader relleu dels personatges es formés dins la ment del lector i no mitjançant un estil abundós o detallista. La literatura no serveix de res a l’estirp dels Guinovart, almenys el contacte perpetu amb els llibres no els porta a una vida més plena. Aquí, els llibres són objectes per llegir, i llegir no és res més que asseure’s i passar la vista sobre un llibre. La vida, però, és un text il·legible, que demana alguna cosa més que una contemplació passiva, que exigeix per a desentrellar-la una actitud creativa, un poder per a trobar-li, exigir-li o inventar-li un sentit. I això és el que no saben fer els protagonistes (excepte, tal vegada, el poeta Eduard Valls), actors o lectors passius del seu existir. Així, tampoc el text sembla voler extraviar-se amb artificis inservibles, i per això gairebé no trobem descripcions, els diàlegs són integrats dins el text, les diverses psicologies són a penes delimitades a través de gests i l’esdevenir del relat depèn d’accions decisives que acabaran delimitant els revessos o les irrisòries culminacions d’una vida. No hi ha dramatismes ni estridències, cap canvi de to en una prosa que acaba tenint la grisor brillant de les parets de la cambra que actua de leitmotiv. L’habitació grisa és un llibre d’una curiosa i prometedora intensitat.
[Ressenya de Melcior Comes extreta del seu bloc, i que va aparèixer a Presència el 21 de maig]
mònica batet 