Entrevista a l’Enderrock (I)

Filòloga i escriptora. Té 30 anys. Va néixer al Pont d’Armentera (l’alta camp). S’ha donat a conèixer a l’escena literària amb el premi Just M. Casero, que s’atorga a nous talents de les lletres, amb la novel·la L’habitació grisa (Edicions 62).
—Tristesa, desolació, gelosia… Com et quedes després d’haver escrit una novel·la com L’habitació grisa?
—Descansada. És una novel·la que feia molt de temps que havia començat a escriure. Tenia clar l’argument, però em faltava perfilar el llenguatge i certs detalls per lligar la història. Per orgull vaig pensar que si podia escriure contes també podia escriure una novel·la.
—Quin va ser el principal obstacle?
—L’estructura ja la tenia clara, volia que tingués dues parts. I també volia que el llenguatge es pogués llegir en veu alta, és a dir, que no fos ni pesat ni recarregat i que tingués ritme. Per escriure he hagut de llegir molt en veu alta, perquè la frase tingués ritme. Aquest mètode el feien servir Virginia Wolf i Truman Capote.
—Què creus que necessita una potencial escriptora per convertir-se en una jove promesa?
—Primer de tot, tenir sort. La sort és un factor molt important, perquè pot ser que escriguis molt bé però que et presentis a un concurs i aquell any hi hagi algú que escriu més bé que tu. Em penso que era Maquiavel que deia que un cinquanta per cent el poses tu i l’altre cinquanta per cent el posa la sort. Això sí, com en qualsevol ofici, com més treballes més bé ho fas.
—Tens en compte el públic quan descrius?
—En principi escric el que vull escriure. El lector és lliure per llegir-me o no. Si un text no t’agrada, ho deixes. Hi ha moltes coses per llegir. […]

«Em va agradar la idea del llibreter apassionat per la literatura» (i II)

[…]—No hi ha un component d’esclavatge, d’empobriment, d’aquesta família, per la dependència de la tradició familiar?

—Sí, és clar. No veuen més enllà de la llibreria. I per això la filla gran pateix un conflicte, perquè no s’hi vol estar i s’hi ha d’estar, a diferència dels homes, que estan encantats de ser-hi.

—La novel·la es podria definir com la crònica d’una asfíxia familiar?

—Sí. D’una asfíxia. Cap al final sí, evidentment. A la segona part. Perquè a la primera descric una visió idíl·lica de la llibreria, amb actes culturals i presentacions, i és a la segona part quan comencen a anar tots malament, però més que per la llibreria, pels personatges, perquè la llibreria continua funcionant bé.

—Veig que hi introduïu discussions literàries en les converses familiars. Com a part de la trama o perquè volíeu que la novel·la fos també una novel·la d’idees?

—Per les dues coses.

—La contracoberta diu que heu begut de Mercè Rodoreda. Què li heu pres?

—No ho sé. És un dels autors de qui m’agrada el ritme narratiu de la frase. Perquè pot ser llegida en veu alta, i penso que això és molt important. I em vaig fixar en això.

—Observo que combineu la frase perfilada estilísticament amb la frase neutra, informativa, sense cap estil marcat. En sou conscient?

—Sí, és clar. Amb el temps m’agradaria tendir al primer tipus de frase. Suposo que amb el temps ho podré aconseguir.

—Des de les primeres línies feu aparèixer diversos personatges, amb una mare morta entremig. I el lector ha de fer l’esforç mental de saber quina relació tenen entre elles. Ja volíeu que el lector fes aquesta immersió, en comptes d’anar a poc a poc, donant sempre la mà al lector?

—Sí, volia això. També sé el risc que corria. Un dels dos lectors de la meva confiança ja em va dir que donava massa informació al primer capítol abans de començar amb el relat cronològic. Hi ha un lector que llegirà el primer capítol i es desmotivarà completament. Està clar que el risc hi és.

[Entrevista realitzada per Lluís Bonada. El Temps, núm. 1147, 6 de juny de 2006]

«Em va agradar la idea del llibreter apassionat per la literatura» (I)

Mònica Batet (el Pont d’Armentera, Alt camp, 1976), llicenciada en Filologia Catalana, publica a l’Editorial Empúries la seva primera novel·la, L’habitació grisa, XXV Premi Just M. Casero 2005.

—Heu situat l’acció en un poble imaginari, Mir, però em sembla que el poble no us interessa gaire, que el que més us interessa és fer una crònica familiar. És així?

—Sí.

—Per tant, aquest Mir no té cap tret especial, oi?

—No. És simplement l’espai de ficció que vaig escollir. de fet, no existeix. És ficció i ja està.

—Heu volgut parlar d’una família peculiar, marcada per uns fets excepcionals, o l’heu volguda corrent i representativa?

—És una família especial perquè té una llibreria i viu per la literatura. Una família amb diverses generacions de llibreters. Ho és perquè el seu món gira al voltant de la llibreria i de la literatura.

—Molts llibreters tenen una relació diguem-ne cínica o distanciada amb la literatura i són per damunt de tot botiguers, però els vostres són apassionats, porten la literatura a la sang. Perquè els heu fet d’aquesta mena?

—Perquè m’agrada la idea aquesta del llibreter que té la llibreria perquè li agrada la literatura i vol promocionar-la, tot i que sóc conscient que n’hi ha molts d’aquests que dieu.

—Però sembla que s’hi apassionen massa…

—Sí, sembla que no tinguin vida més enllà de la literatura i el llibreter hi està tan ficat que no s’adona que la seva dona l’està enganyant ni tampoc veu res de sospitós en el comportament de la dona, i això és perquè està immers en el món de la llibreria.

—Per tant, la novel·la planteja l’oposició literatura-vida?

—No m’ho he plantejat en aquests termes.

—Els vostres llibreters són més adults, més madurs, perquè són lectors?

—Sí, és clar. Llegeixen tres hores cada dia i estan al corrent de les novetats. Són gent molt culta.

[…]

[Entrevista realitzada per Lluís Bonada
El Temps, núm. 1147, 6 de juny de 2006]