Es deien Marcello, Carlo i Piero; tot i que també s’haurien pogut dir Marco, Vitto i Domenico o, fins i tot, Angelo, Italo i Roberto. Però el cas era que es deien Marcello, Carlo i Piero perquè elles havien decidit que es diguessin així. Havia estat en un dia de sol enmig del Danubi. Els havien vist de seguida, i només pocs moments després els havien construït una història. Sens dubte eren italians, més enllà d’aquella evidència començaven els seguraments. Segurament eren amics de feia molts anys, segurament provenien de Sicília, segurament aquella era la primera vegada que sortien de l’illa. I en sortien perquè una nit havien fet el que s’esperava d’ells. La recompensa havia estat generosa: un viatge a diferents ciutats d’Europa i una feina segura a la tornada.
Quan elles els havien trobat, el Marcello, el Carlo i el Piero ja havien recorregut Alemanya, Àustria i la República Txeca. Portaven vint dies d’hotels, dormien poques hores i secretament enyoraven la calor de les quatre de la tarda. Es perfumaven amb abundància i caminaven com si entre ells hi hagués un pacte massa antic per trencar-lo: el Carlo sempre al mig, i el Marcello i el Piero repartits un a cada costat.
Amb aquell mateix ordre (el Carlo sempre al mig, i el Marcello i el Piero repartits un a cada costat) havien pujat dalt del vaixell, i a elles els havia resultat difícil concentrar-se en les explicacions prèvies a la illa Margarita. S’havien passat les dues hores de trajecte observant-los –evitant, això sí, mirades i comentaris– i quan havien tornat a l’hotel havien necessitat gairebé una hora per intercanviar tantes impressions acumulades. Totes dues s’havien fixat en el collaret daurat del Carlo i en la semblança indiscutible entre el Marcello i el Piero. També havien coincidit en trobar-los grollers i s’havien complagut pensant que Budapest era tan gran que la casualitat esdevenia improbable.
Tanmateix, la casualitat havia esdevingut probable a les vuit de la tarda del dia següent. S’havien donat cops de colze respectivament quan els havien vist entrar. S’havien aixecat de pressa, després de l’intent de somriure dels tres nois, i havien utilitzat frases descurades per referir-se al volum més aviat desmesurat del Carlo. A partir d’aquell moment, havien caminat utilitzant els ulls i havien acordat senyals d’alerta perquè allò potser podria tornar a passar. I, efectivament, allò havia tornat a passar al Parlament, en una visita guiada a l’òpera, canviant moneda a prop de l’estació del tren, a l’avinguda Andrassy…
Malgrat que els havien saludat educadament en les darreres trobades, cada vegada que ells s’hi havien intentat acostar havien corregut al lavabo, i tot perquè de sobte les imatges de la primera part de El padrino els havien començat a guanyar espai. Estaven convençudes que ells pertanyien a aquella mena de persones que decapitaven cavalls i assassinaven homes en restaurants. S’havien passat els dos últims dies tancades a l’hotel i a l’aeroport havien comptat els minuts que quedaven perquè l’avió s’enlairés. I quan només faltaven vint-i-cinc minuts per tornar a casa, ells havien aparegut del no-res caminant perfectament ordenats. Havien sentit com el cor els pujava dalt del coll i l’estómac se’ls tancava. S’havien col·locat davant d’elles només durant uns segons i amb un accent indesxifrable les havien sorprès amb un sec soys unas antipàticas.
mònica batet 