Archive for gener de 2008

h1

El menú de l’escriptor

28 gener 2008

El menú de l’escriptor s’ha convertit en un dels cicles literaris de referència que es fa a Girona, Salt i Sarrià de Ter. Organitzat per les biblioteques municipals d’aquests municipis, enguany se centra en la nova narrativa catalana, un fenomen literari que viu un moment especialment dolç.
El cicle començarà dijous vinent, a la biblioteca Antònia Adroher de Talaià, amb una taula rodona titulada ‘Present i futur de la narrativa catalana’, en què intervindran Josep Maria Fonalleras, Núria Esponellà, Pep Prieto i Carles Ribas, amb la moderació de Vicenç Pagès.
La segona jornada serà el 7 de febrer, en un acte en què Pere Guixà parlarà de la seva obra; la tercera tindrà com a convidat un dels autèntics ‘best-sellers’ dels darrers mesos, Martí Gironell, autor del llibre ‘El pont dels jueus’. Seguiran Pep Puig, Pep Prieto i Mònica Batet. El menú de l’escriptor es tancarà, el 13 de març, a la biblioteca pública de Girona, amb una conferència titulada ‘La nova narrativa catalana: la visió dels crític’, en què hi participaran Miquel Pairolí, Xavier Cortadellas, Neus Real i Vicenç Pagès.

Notícia extreta de la web de l’AELC.

h1

La banda esquerra

25 gener 2008

Qualsevol lector català que aspira a ser ideal si agafa un paper en blanc, el divideix amb una línia vertical i en la banda dreta escriu tots els escriptors que coneix de novel·la i en la banda esquerra els de contes, s’adonarà quan escrigui l’últim cognom que la banda guanyadora és, sens dubte, la de la dreta. I si es pregunta sobre el perquè d’aquest resultat, s’adonarà que la resposta no és única.

Respostes:

1. La narrativa llarga a  Catalunya té molts premis prestigiosos, la narrativa curta només té el Mercè Rodoreda.

2. Per a molts, el conte és un gènere menor.

3. Poques són les editorials que s’arrisquin a publicar reculls de contes.

4. Un lector a l’hora d’escollir un text, a causa, segurament, d’una mala cultura del conte, acostuma a preferir el text llarg.

5. Es considera que la narrativa curta és el primer esgraó, que usen els autors novells, per poder escriure posteriorment narrativa llarga.

6. Escoles i instituts posen com a lectures obligatòries novel·la (només cal veure quins són actualment els textos obligatoris de Selectivitat).

 

Però en canvi, si aquesta mateixa prova la realitza un lector que aspira a ser ideal d’Estats Units o de Llatinoamèrica se sorprendrà quan vegi que la banda esquerra queda perfectament equilibrada amb la banda dreta. I aquest fet és a causa que el conte en aquests països no està desprestigiat,  ja que són moltes les revistes literàries que tenen com a text estrella el conte. Només cal fixar-se en la quantitat de tallers literaris sobre narrativa breu que s’ofereixen a les seves universitats.

Llavors cal, sens dubte, que el lector que aspira a ser ideal i que no és ni d’Estats Units ni de Llatinoamèrica es desfaci de prejudicis que l’únic que aconsegueixen és entorpir l’augment de noms de la banda esquerra, i començar a llegir contes tenint en compte les següents premisses.

Premisses:

1. No hi ha narrativa de primera classe i narrativa de segona classe.

2. La síntesi és una virtut. Qualsevol bon escriptor afirma que és molt més difícil escriure un bon conte que una bona novel·la, perquè en una bona novel·la el discurs pot decaure, en un bon conte mai.

3. En el primer paràgraf d’un conte ja se sap si val la pena de continuar-lo, això evita la pèrdua de temps.

4. La quantitat no és sinònim de qualitat.

5. El plaer és immediat: no cal esperar quatre-centes pàgines per comprovar, si l’horitzó d’expectatives queda acomplert, i això permet que els contes siguin llegits en curts espais de temps.

6. Finalment, una bona manera d’eliminar radicalment els prejudicis és llegir, si encara no s’ha fet, “Invasió subtil” (Pere Calders), “La continuidad de los parques” (Julio Cortázar), “Els set missatgers” (Dino Buzzati).

h1

Encara hi ha històries

11 gener 2008

Me das risa, pobre. Tus determinaciones trágicas, esa manera de andar golpeando las puertas como una actriz de tournées de provincias, uno se pregunta si realmente crees en tus amenazas, tus chantajes repugnantes, tus inagotables escenas patéticas untadas de lágrimas y adjetivos y recuentos.

Julio Cortázar “El río”

A vegades sembla que totes les històries ja estiguin escrites. La vida i la mort són els temes sobre els quals gira tot sempre. Els horitzons d’expectatives es redueixen, perquè l’última pàgina fa anys que va ser escrita. Els lectors llegeixen novel·les o contes i s’atreveixen a aventurar hipòtesis sobre la sort dels personatges pocs capítols després d’haver-ne començat la lectura. La literatura d’entreteniment governa des de fa temps la ficció dels aparadors. Per als escriptors que de debò volen ser-ho es fa difícil escriure històries que sorprenguin, i per als lectors esdevé una tasca complicada trobar textos de finals inesperats.

Per això, quan el lector ideal arriba fins a Cortázar ha de tancar la porta amb clau i abaixar les persianes. No respondre a trucades insistents, i anul·lar cites i compromisos. Perquè quan les línies d’un conte de Julio Cortázar se li introdueixin als ulls el món es converteix en un silenci absolut.

El lector ideal ja s’ha tancat amb clau i ha abaixat les persianes, llegeix: “El río” i segurament pensa en el Sena travessant París, perquè sap que Cortázar hi va viure durant gairebé tota la seva vida. Pensa en una dona i en un home que es troben al Pont Neuf cada nit. Una dona i un home que tenen una família que ja no volen més enllà del pont i cada nit mirant-se el riu pensen que fàcil seria ser valents i fugir: però el lector ideal s’equivoca. La història comença, llegeix: Y sí, parece que es así, que te has ido diciendo no sé que cosa, que te ibas a tirar al Sena… i per uns moments, només per uns moments, es fa la il·lusió que Cortázar ja no és un misteri per a ell: però Cortázar és imprevisible. Situa el lector enmig d’un llit i dins de qualsevol matinada. Li fa intuir l’amenaça contínua d’una dona que cada nit es vol ofegar al Sena i a la qual el seu home ja no creu, perquè malgrat tot la té dormint al seu costat. Li ressegueix el cos, l’observa mentre ella somia alguna cosa que cada vegada fa agitar-la més i més. I amb només quatre línies, i sense que el lector ho sospiti prèviament, la dona ja no és al llit, sinó al moll, morta, mentre la mà de l’home que dormia al seu costat és plena d’aigua; i el lector ideal ha de contemplar com el riu s’emporta el seu horitzó d’expectatives qui sap on.