Podria dir mentides

Podria dir mentides. Podria dir que a casa teníem una gran biblioteca amb totes les obres universals de la literatura catalana. Podria dir, també, que la mare, quan era petita, m’havia explicat qui era Mercè Rodoreda; i, fins i tot, si volgués exagerar, podria dir que guardàvem com un tresor la primera edició, amb dedicatòria inclosa, de La plaça del Diamant. De fet, m’agradaria poder dir totes aquestes coses, però si ho fes estaria explicant una història que no tindria res a veure amb la que vull explicar.

En aquesta història no hi ha mentides, però sí llacunes. La història comença, crec, el 1982 quan s’estrena La plaça del Diamant. Al meu poble en aquells moments encara funciona una sala de cinema i la mare em porta a veure una pel·lícula en la qual surt la Sílvia Munt. Se’m fa llarga -massa coloms i massa guerra-, malgrat tot, el personatge del Quimet em resulta simpàtic. Evidentment, desconec que hi ha una escriptora anomenada Mercè Rodoreda que anys enrere ha escrit una novel·la en la qual s’ha basat aquesta pel·lícula.

Passen uns quants anys. És el juliol o l’agost de 1990 i m’avorreixo. Aleshores una cosina que ja va a la universitat em deixa Aloma, ara ja sé qui és Mercè Rodoreda perquè a l’escola ens n’han parlat. Primer, llegeixo sense gaire entusiasme, però quan arriba l’oncle Robert d’Amèrica el meu entusiasme augmenta. Diria que me la llegeixo ràpid, perquè el mateix estiu llegeixo per primera vegada Mirall trencat. No l’entenc gaire, però hi ha alguna cosa, no sé què, que me la fa atractiva. Fins als vint-i-quatre anys quan algú em pregunti quina és l’obra de la Mercè Rodoreda que més m’agrada respondré sense dubtar-ho Aloma.

L’últim any d’institut, com que faig un COU de lletres, em toca llegir-me La plaça del Diamant i fer-ne un treball. Amb una companya optem per un dels camins més fàcils: comparar la novel·la i la pel·lícula. Després estudio Filologia Catalana i a la carrera no faig cap assignatura que em parli explícitament d’aquesta escriptora. Decideixo fer un doctorat de literatura i quan em toca escollir un escriptor nascut durant la primera meitat del segle XX per fer una part del treball de recerca opto per Mercè Rodoreda. En un mes llegeixo gairebé tota la seva narrativa i tots els assajos crítics que puc, per poder trobar algun centre d’interès que em doni per més de cinquanta pàgines. No paro atenció a cap text, perquè m’agradaria demanar una beca a la Fundació Mercè Rodoreda i el termini és imminent.

El gener de 2001 llegeixo per tercera vegada Mirall trencat i me n’enamoro; me n’enamoro per sempre. Em maleeixo per no haver-me’n adonat abans. Comprenc que estic llegint literatura de veritat, d’aquella que se t’enganxa i en recordes frases com si formessin part de la lletra d’una cançó. Des d’aleshores hi ha cinc paraules d’aquesta novel·la que m’han quedat gravades, són les que el narrador utilitza quan el Ramon torna cap a casa després que la seva mare li hagi signat un taló: «Si se’n recordava estava perdut.»

Durant l’any que dura el treball de recerca, busco en altres textos de Mercè Rodoreda la musicalitat que admiro de Mirall trencat i la trobo en alguns contes, en Quanta, quanta guerra i en Isabel i Maria. Tot i que, evidentment, en llegeixo les biografies que fins aquell moment s’han publicat i les cartes que escriu a l’Anna Murià, m’interessa poc la seva vida personal, potser perquè respecto massa l’escriptora. Quan, finalment, entrego el treball de recerca, deso totes les fotocòpies, fitxes, fulls en dues carpetes, i penso que segurament s’ha acabat la primera part de la història que volia explicar.

Curiositats i aclariments:

1. La mare m’ha confirmat que quan vam anar a veure La plaça del Diamant em vaig adormir.
2. La primera vegada que vaig llegir Aloma vaig pensar que Àlex Casanovas seria l’actor perfecte per interpretar l’oncle Robert.
3. Vaig ser a temps de demanar la beca Mercè Rodoreda de recerca, però no me la van concedir.
4. L’any que vaig descobrir Mirall trencat vaig coincidir en una calçotada amb dos actors que estaven gravant una sèrie sobre aquesta novel·la, i el primer que vaig fer va ser preguntar-los qui feia de Teresa Goday.
5. La frase «Si se’n recordava estava perdut» apareix en el capítol XI de la tercera part de Mirall trencat. Envejo Mercè Rodoreda per haver escrit una frase així.

Article de la Mònica extret del núm. 47 de Paper de vidre, de l’especial dedicat a la Mercè Rodoreda.

El dilema

Si sé que Kafka y Faulkner son buenos, voy a leerlos primero, y cuando lea todo la bueno que se ha hecho, empezaré a leer lo que se hace hoy.

Unai Elorriaga

L’afirmació de l’escriptor basc Unai Elorriaga permet plantejar una realitat a hores d’ara innegable. El volum de textos literaris augmenta any rere any, i el lector es veu obligat a escollir entre la seguretat d’una lectura de qualitat contrastada gràcies al pas del temps o entre el que és nou, i per tant, arriscat i inabastable.

Només cal fixar-se en l’aparador d’una llibreria per observar-ne les novetats constants. Qualsevol lector, per àvid que sigui, és incapaç d’absorvir-les. Evidentment, la crítica, el llibreter de capçalera o el boca orella són agents fiables, però insuficients per donar a conèixer la gran quantitat de textos que cada setmana surten al mercat.

El lector ideal que vol arriscar-se es troba orfe davant la literatura actual, perquè a les novetats literàries cal afegir-hi les pàgines web en les quals escriptors de tots els gèneres publiquen els seus textos i els blocs personals. La tria, doncs, és difícil i l’error possible. Les contraportades, la publicitat exagerada o els premis literaris afavoreixen, a vegades, la construcció d’un horitzó d’expectatives que després d’algunes pàgines llegides pot convertir-se només en fum, perquè que un determinat text s’hagi decidit publicar no és garantia de res.

El lector ideal que és del mateix parer que Elorriaga adopta una actitud comparable a la de qui per vacances torna a casa abans del 31 d’agost, per evitar l’operació retorn: els riscos són mínims i les possibilitats de contratemps poc provables. Saber que el que es llegirà no pot decebre, sens dubte, tranquil·litza. El problema, però, és que tot i que la coneguda com a literatura universal està plena de textos que mereixen ser llegits, s’hauria d’esperar que en la literatura actual també hi hagi algun d’aquests textos que continuaran sent reeditats i no precisament per convertir-se en best-sellers el 23 d’abril o estar a la llista dels deu llibres més venuts.

El dilema és complicat: ser prudent o ser valent. El lector es troba davant d’una infinitat de llibres antics, clàssics, eterns i moderns, i ha de decidir quina d’aquestes dues actituds escull. Si és prudent llegirà Kafka i Faulkner, si és valent llegirà òperes primes i traduccions d’autors poc coneguts. De totes maneres, esculli l’opció que esculli, no serà ni millor ni pitjor lector, perquè l’única diferència indiscutible entre un lector prudent i un lector valent és el plaer de la descoberta.