Un lector moderadament ideal, que disposi del temps suficient, pot llegir-se durant un any entre cinquanta i seixanta llibres, d’entre dues-centes i tres-centes pàgines. D’aquests llibres uns mesos després en recordarà ben poca cosa, malgrat haver-hi posat tot el seu interès en el moment de la lectura.
Es fa difícil explicar per què durant els dies que llegim un text en recordem perfectament els noms dels personatges, les relacions existents entre ells i després ens n’oblidem, com si les hores invertides no haguessin existit.
Segurament si ens preguntessin quin és el llibre que més ens ha agradat, no ens seria difícil dir-ne el nom, ni tampoc fer-ne una breu sinopsi. Però les coses es complicarien si ens fessin fer la sinopsi dels cinc llibres que més ens han agradat, aleshores els personatges es barrejarien i les històries es distorsionarien, perquè per una estranya raó es fa difícil recordar a la perfecció el que es llegeix, fins i tot si agrada.
Costa establir uns paràmetres que defineixin quines qualitats ha de posseir un text per ser recorda’t, potser perquè en literatura afortunadament no existeixen les fórmules exactes. No hi ha cap norma escrita que digui a l’escriptor que podrà convertir la seva narració en perdurable si explica primer aquest fet i després aquell altre, perquè en literatura els tòpics són inútils.
Un llibre pot haver tingut milions de lectors, però això no vol dir ni que aquest text s’estudiï els anys que vindran a les universitats ni que el seu autor tingui posteriorment una fama que es perllongui durant segles, perquè per evitar l’efimeritat es necessiten altres qualitats que no tenen a veure amb el nombre de vendes. Res permet afirmar que els llibres que apareixen durant setmanes en les llistes dels deu llibres més venuts, no s’oblidin dies més tard per tots i cadascun dels lectors que se’ls hagin pogut llegir.
Les novel·les i contes que s’ancoren en la memòria posseeixen virtuts que van més enllà de les normes de mercat. Per això, quan les línies d’un text estranyament queden gravades en la ment del seu lector i, malgrat el temps, en recorda seqüències com si ell mateix les hagués viscut, tot fa sospitar que en aquell seguit de frases hi ha alguna cosa que les diferencia de la resta de frases que s’hagin pogut llegir abans. Quan això passa, cal que el lector encercli la data al calendari, perquè aquest fet li succeirà poques vegades més a la vida. Poques vegades més el nom d’un personatge se li apareixerà de sobte quan no pugui dormir, o en recordarà alguna frase memorable quan menys s’ho esperi.
Així, doncs, tot i que és lícit preguntar-se de qui és el mèrit que això succeeixi, es fa difícil de respondre, perquè si el mèrit fos del lector, aleshores aquest hauria de recordar a la perfecció tots els textos que es llegís, i si el mèrit fos de l’escriptor tots els seus lectors haurien de recordar a la perfecció tots els textos que ell hagués escrit, i això no passa.
Hi ha dues peces invariables en qualsevol lectura: el text i el lector, però cap de les dues, encara que ho pugui semblar, s’imposa sobre l’altra. Més aviat es podria afirmar que entre aquestes dues peces s’estableixen uns vincles de cooperació perquè la lectura funcioni i perduri. Però, malgrat que en el joc de la lectura intervinguin sempre aquests mateixos agents, els factors que n’afavoreixen la derrota o la victòria són intangibles i res ni ningú pot afavorir que el text llegit no és converteixi dies després en un altre text oblidat.
mònica batet 