[El Partit: relat curt a Paper de Vidre]
Nom i cognoms: Mònica Batet Boada
Data: 5 de maig de 1987
Edat: 11 anys
Curs: 5è d’EGB
Trimestre: Tercer
Tema del resum: El meu darrer cap de setmana
Esports que practico: Gimnàstica rítmica i natació a l’estiu
Programes que miro: Filiprim, Allô, Allô i l’Un, dos, tres
Aquest dissabte vaig anar a veure el partit de futbol sala que jugaven els nens del nostre col·legi contra els del Claret. A mi no m’agrada el futbol. De fet, cada vegada l’odio més perquè quan el fan pel televisor ni el meu pare ni el meu avi m’escolten. Vaig anar, però, a veure el partit perquè tothom diu que els nens del nostre col·legi són molt bons i, a més, els del Claret són els seus rivals directes. Quan vam arribar al camp amb l’Alba i la Glòria els nens del nostre curs estaven escalfant i ni ens van saludar. El partit va començar i de seguida els del nostre col·legi van marcar el primer gol, després van venir tres gols més i encara no havia arribat ni la mitja part. Com que ens avorríem, perquè sempre era el mateix, vam començar a fer volteretes sobre les baranes que separen el camp del públic. Ja fa un mes que n’he après a fer i quan és l’hora del pati les practico. El cas és que vaig començar a fer volteretes: vaig comptar-ne més de vint, i en algun moment de l’última voltereta no vaig calcular bé la distància i vaig veure com el gris del terra s’apropava a gran velocitat i la gent m’envoltava després de la caiguda.
Em vaig fer molt de mal i encara que no volia plorar davant de nens que no coneixia, doncs ho vaig fer. Les meves amigues em van acompanyar a casa i quan el meu avi em va veure, va semblar preocupat. Vaig anar a mirar-me el mirall i vaig veure que tenia la part del sota de l’ull dret molt inflada. Llavors vaig plorar una altra vegada i el meu avi va treure un bistec de la nevera. L’Alba es va quedar amb mi i vam mirar La família Monster mentre jo em subjectava fort el bistec i confiava que quan la sèrie s’acabés tot s’hauria arreglat. Però el que va passar és que allò es va inflar encara més i es va tornar de color lila fort. Per sort, la mare va arribar i va substituir-me el bistec per un mocador amb glaçons dins que vaig tenir a sobre fins a l’hora de dinar. Llavors vaig tornar al lavabo amb l’esperança de tenir la cara d’abans, però evidentment no va ser així. Vaig passar-me tot el dinar plorant i quan l’avi va preguntar-me per quant havien guanyat els nens del col·legi em vaig enfadar molt. El vespre va arribar el pare de treballar i va entrar a la meva habitació interessant-se per saber qui havia guanyat. Quan va adonar-se de com tenia la cara, va intentar tranquil·litzar-me i va explicar-me que el cop després de lila, seria blau, es convertiria en verd i finalment en groc. Vaig preguntar-li quant de temps podria passar i va respondre que potser un mes.
Avui és diumenge, no he volgut sortir de casa, continuo sense saber el resultat del partit i estic convençuda que si he de passar un mes amb això a la cara no ho podré suportar.
mònica batet 