Entrevista al programa 80 grams

Al programa “80 grams” de Ràdio Ciutat de Badalona del passat dia 25, Laura Garcia entrevista a Mònica Batet. Tot seguit us oferim l’àudio de l’entrevista, que també podeu trobar al podcast del programa.

L’ofec d’un camí de sirga centreeuropeu

Professors que estudien l’ofegament com a fenomen i clubs de familiars d’ofegats al més pur estil Alcohòlics anònims, persones que conviuen en un mateix sostre però no es comuniquen verbalment entre ells o una xiqueta prodigi de la natació olímpica són alguns dels elements que configuren l’interessant No et miris el riu, editada a principis d’este mateix mes per l’editorial barcelonina Meteora. En parlem amb l’autora.

Comencem pel context. Queda clar que la novel·la està ambientada en una ciutat centreeuropea, però no s’especifica més. A què respon, esta tria? És una qüestió de referencialitats?

Sí, és una qüestió de referències. Quan vaig acabar d’escriure la meua primera novel·la (L’habitació grisa; Empúries, 2006)tenia una sèrie d’influències que si bé es continuen mantenint a dia d’avui s’han ampliat. En aquest període he llegit molta literatura centreeuropea que realment m’ha influït bastant, com Sándor Márai, Agota Kristof (que escriu en francès però és hongaresa) o Stefan Zweig. És gent que no sé si es van conèixer entre ells però que tenen una literatura que és molt similar i que a mi m’interessa molt, sobretot per la manera com analitzen els personatges. I és clar, es dóna el cas que tots ells són centreeuropeus i que parlen de ciutats d’allà. I això m’ha influït, tant en la manera de dibuixar els personatges com en la manera de recrear la ciutat.

Parles d’anàlisi dels personatges. Els teus no són precisament arquetípics ni previsibles.

M’interessen els personatges complicats. Que no diuen les coses, que evolucionen. Quan hi pensava m’interessava també que a la novel·la no hi hagués molts personatges: no volia fer un mural, sinó que n’hi hagués pocs i m’hi pogués centrar. I després, posar alguns personatges secundaris que justifiquessin els protagonistes.

Un exemple és el germà de la Martina Tarr [protagonista de la primera part del llibre], que es comunica amb ella només amb breus escrits en paper, i a qui en realitat uso per justificar el personatge principal. Si t’hi fixes, de fet, només tenen nom els tres personatges principals: la resta estan batejats segons la relació que tenen amb aquestos. I de tots aquests penso que possiblement l’únic personatge estrictament positiu seria l’indexador: una persona satisfeta de viure a la ciutat, que té una passió, el riu, i que viu d’ella. Volia fer un personatge que tingués una relació positiva amb el riu, sense dramatismes.

L’element clau de la novel·la, més enllà dels personatges, és el riu.

Una cosa que tenia clara quan vaig començar a escriure és que jo volia escriure sobre un riu. I tornant a les influències, la majoria de ciutats centreeuropees (Budapest, Praga, Berlin…) tenen un riu, i important. I llavors vaig llegir Danubi, de Claudio Magris. Es tracta d’una obra entre la novel·la i l’assaig, i que parla del naixement i la mort del Danubi. Tota aquesta sensació de la vida al voltant del riu em va agradar. Després de la primera novel·la tenia clar que volia parlar d’un riu, però no sabia quin riu volia fer ni com volia parlar-ne. Podia ser un riu més petit, un riu de poble, un riu de muntanya… fins que vaig llegir Danubi i ho vaig tenir clar. Si jo no hagués llegit tota aquesta literatura centreeuropea la novel·la hauria estat una altra, això està clar.

La relació que presentes entre el riu, els personatges i la ciutat no és neutra. Acaba sent més negativa que positiva: hi ha un sentiment de respecte cap al riu. La imatge acaba sent prou fosca.

Sí. És que jo penso que el paisatge et determina. I en aquest sentit he intentat introduir els elements positius i negatius de viure al voltant d’un riu. Hi ha els nens que hi juguen, hi ha nedadors olímpics que s’hi entrenen… i hi ha els ofegats. Jo tenia clar que volia escriure sobre un riu, sí, però també m’interessava molt el tema dels ofegats. Partint d’això ja no podia plantejar el riu des d’una perspectiva totalment positiva. Havia d’explicar un riu que t’ofegués, no en el sentit estrictament físic sinó també en el sentit vital. I vaig decidir que l’atmosfera havia de ser entre grisosa i verdosa, perquè el lector entengués el patiment dels personatges. Perquè clar, si tu tens tendències suïcides el riu és un bon lloc per morir, no? [riu]

D’este riu acabes fent-ne literatura en el sentit més ampli: a la ciutat hi ha una revista especialitzada, el professorat hi dedica estudis monogràfics…

Forma part d’aquesta lògica que deia abans: si hi ha molts ofegaments, jo crec que és natural que hi hagi una revista que estudia el riu i els ofegats. I que el diari local –La Nació– tingui una secció dedicada als ofegaments, perquè és una realitat; com aquí és una realitat el futbol i hi ha seccions dedicades al futbol. Els ofegaments formen part de la vida d’aquesta gent: si tu vius a la ciutat has d’assumir que hi ha el risc de morir ofegat. Hi ha una resignació per part dels personatges, hi ha una voluntat que és superior. L’acceptes; no tens més remei que acceptar-la.

Hi ha un fatalisme?

Sí, sobretot en personatges com la Martina Tarr. Aquesta noia té una tragèdia vital relacionada amb el riu, i no pot fer res per evitar el seu destí. És veritat que he llegit molta tragèdia, també, i m’interessa molt aquesta impotència. M’agradava posar un personatge que estés sotmès al destí.

La combinació riu, fatalisme i destí recorda molt Sebastià Juan Arbó…

Doncs a Arbó no l’he llegit. Sí que he llegit molt Jesús Moncada, per exemple, i tot i que crec que no m’ha marcat directament sí que penso en claríssimament en ell quan et dic que el paisatge influencia. Perquè per a Moncada el riu és el paisatge de la seva infantesa i joventut a Mequinensa, i tots els seus personatges viuen d’ell.

Em ve al cap el Mystic River de Dennis Lehane, també. I no només pel riu com a element; també pel rol que acaben prenent els infants en els dos llibres.

No he llegit el llibre, he vist la pel·lícula. I sí, l’atmosfera és similar; de fet la vaig veure diverses vegades durant la gestió del llibre. La infància té aquesta part de bondat, però també té una part cruel. De fet a El mar de Blai Bonet hi ha també un problema semblant, entre la ingenuïtat i la crueltat infantil.Un altre referent clar és la pel·lícula El club de la lluita (David Fincher, 1999), que va inspirar-me molt per a les reunions de familiars d’ofegats. És evident que tot influencia.

Publiques el teu primer llibre amb Empúries, després de guanyar el premi Just M. Casero. Ara publiques amb Meteora, sense concursos previs. Com inicies la relació amb esta casa?

Ja feia un temps que tenia el text escrit i no sabia què fer-ne. El món dels premis és complicat, perquè en la majoria de casos et demanen un mínim de 200 pàgines, com si els llibres anessin a pes. I sabia que si enviava l’original a una gran editorial no es prendrien ni la molèstia de llegir-lo, perquè tristament és així.

I ara farà un any estava conduint i vaig sentir que a iCat anunciaven una novel·la publicada per Meteora. I jo l’editorial la coneixia, però no hi havia pensat, no sé per què. Així que quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser mirar-ne el web, i vaig veure que havien publicat gent jove, i els hi vaig enviar el text. Va ser un cop de sort, i l’experiència ha estat molt positiva.

Estic molt contenta, perquè l’editor ha fet d’editor. Jo d’aquesta novel·la he après coses, en el sentit que amb l’editor ens hem assegut, hem parlat dels personatges, hem parlat de les frases… evidentment la novel·la és un retrat d’un moment vital i de les lectures que he fet, però a més n’he après moltes coses professionalment, i això és d’agrair. Potser una editorial gran no té el temps per a dedicar-se a aquesta feina d’editor clàssic, que sembla que s’està perdent. Es tendeix a l’editor-venedor i no a l’editor que analitza el text que publicarà, i és una llàstima.

[Entrevista d’Oriol Fuster a Núvol, 26-11-2012]

Entrevista a Punt 6 Ràdio

Al programa “Peixateries Velles” de Punt 6 Ràdio, Òscar Palazón entrevista a Mònica Batet i parlen del llibre No et miris el Riu. Tot seguit us oferim l’àudio de l’entrevista, que també podeu trobar al podcast del programa.

Es pot tenir una bona història, però si no cuides el llenguatge, no és literatura

Mònica Batet, del Pont d’Armentera, va guanyar el 2005 el premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que va publicar Empúries amb el títol L’habitació grisa. Ara acaba de publicar la seva segona novel·la.
— Com es va inspirar per escriure No et miris el Riu?
— Quan vaig acabar d’escriure la primera novel·la vaig reposar una mica i després vaig pensar que m’agradaria escriure sobre un riu, que l’acció passés en algun lloc que hi hagués riu. M’agradava el fet de parlar d’una ciutat on hi hagués riu. La ciutat no m’importava perquè tampoc volia centrar-me en una ciutat en concret, però sí que hi hagués un riu. I la vida et porta a veure coses i llegir coses i això és el que em va passar. Vaig llegir un llibre que em va influenciar bastant en la idea del riu, El Danubi, de Claudio Magris, i just per aquella època vaig anar a Estocolm i vaig visitar el museu Vasa. El Vasa era un vaixell que es va enfonsar al segle XVII i que van rescatar al segle XX i em va agradar molt. Allí es parla dels ofegats i va ser on vaig pensar que podia escriure sobre un riu però a més, podia escriure sobre ofegats.
— Així, tot va coincidir…
— Sí, tot i que després et van entrant altres inputs. Però crec que el moment en què en el meu cervell s’instal·la la idea que he de parlar dels ofegats és quan sóc al Vasa, evidentment. Crec que si no hi hagués anat no se m’hagués ocorregut aquesta idea.
— És una novel·la poètica?
— No ho sé, això ho han de decidir els lectors i la crítica, però a mi quan llegeixo i escric m’agrada el llenguatge. Penso que és tant important la història que expliques com el llenguatge que utilitzes. I és cert que a l’hora d’escriure he cuidat molt el llenguatge i m’ha agradat que el lector, amb una frase, pogués veure coses.
— Tenir un llenguatge cuidat és una de les coses que l’ha preocupat, doncs.
— Sí. A part d’escriure una història que fos forta, en el sentit que no caigués per cap banda, evidentment em preocupava el llenguatge, perquè es pot tenir una bona història, però si no cuides el llenguatge no és literatura, és una altra cosa.
— Amb el disseny de la coberta s’intueix un ambient de misteri a la novel·la. És així?
— Si el lector llegeix el llibre s’adonarà perfectament que la persona que ha fet el disseny de la coberta se l’ha llegit, i és així. Perquè realment la coberta transmet el que hi ha dins al text. És un text que pretén ser enigmàtic, que el lector es formuli preguntes, que transmeti un ambient fosc, opressiu, com d’ofegament.
— Quines primeres impressions ha rebut, de la novel·la?
— Tothom coincideix en el fet que com que hi ha aquest misteri, entre cometes, té ganes de continuar llegint per intentar desvetllar els enigmes. A l’hora d’escriure la història deixo coses mig dites, i aleshores el lector té interès a saber com s’acaba això.
— Parli dels protagonistes.
— Vaig voler construir un text on no hi hagués gaires personatges, que la història es focalitzés en tres personatges concrets, i de fet, són els únics que tenen nom. La resta s’anomenen en funció de la relació que tenen amb ells. Cada personatge té una part que li correspon, però interactúen i s’aniran trobant, tot i que no tinguin relació en un primer moment. A més, tots ells tenen una certa relació amb el riu, que és normalment malaltissa. Són personatges en conflicte per o a causa del riu. A la primera part la protagonista és una noia que té una malaltia relacionada amb el riu. A la segona, hi ha un personatge que ha patit un fet tràgic relacionat amb el riu i és qui comenta a parlar dels ofegats. I a l’última part hi ha un personatge que té una relació amb el riu no tan malaltissa, que és una noia que vol ser nedadora.
— Podríem dir que és una novel·la esperada, ja que arriba uns quants anys després de la seva primera novel·la…
— No sé si és esperada, això ho haurien de dir els lectors. Però hi ha hagut coses entre mig i publicar no és fàcil, i menys en aquests moments. Que una editorial et faci cas és complicat, i més si ets una persona jove. Per això estic molt agraïda a l’editorial per haver confiat en mi.

[Entrevista d’Alba Porta al Diari Més del 12 de novembre de 2012.]

Entrevista a Entre Hores

Al programa Entre Hores de Ràdio 4 del 9 de novembre van entrevistar a la Mònica Batet i van parlar del seu llibre No et miris el Riu. Tot seguit us oferim l’entrevista, que també podeu trobar al podcast del programa.

Devastació humana amb riu de fons

Vas comptant els segons que pots estar sense respirar i penses en si obtindries els mateixos resultats sota l’aigua, al mig d’un Riu, així, en majúscules, com l’utilitza Mònica Batet (1976) en la seva novel·la. És inevitable fer-ho quan vas llegint el llibre, quan descobreixes la Vera Kuntz i tu també vols sentir què és nedar dos quilòmetres i mig o set mil, com el campió olímpic que cada dia travessa el Riu. I és així, amb la majúscula, perquè aquest riu innominat és el Riu, és l’element que conforma la geografia i la fesomia de la ciutat també innominada que utilitza l’escriptora del Pont d’Armentera per anar confegint sens dubte una de les obres més poètiques i inquietants dels darrers temps en la nostra llengua.

En els Premis Octubre de fa sis o set anys, un membre del jurat –ara no recordo qui era– destacava la qualitat de l’obra guanyadora per damunt de la resta de les presentades i explicava que “en la novel·lística actual hi ha poques novel·les poètiques, poques novel·les èpiques i poques novel·les que s’ocupin també dels ciutadans comuns que viuen més enllà de l’Eixample de Barcelona a l’hora de parlar de la ciutat”.Doncs bé, jo crec que tenim una gran novel·la del darrer tipus amb Cada castell i totes les ombres, l’últim llibre de Baltasar Porcel; crec que l’èpica ha arribat a cims considerables amb Jo confesso de Jaume Cabré i amb Les ombres errants de Ferran Sáez Mateu; i ara ens hem de congratular perquè tenim la gran petita novel·la poètica dels darrers temps amb No et miris el Riu (Meteora), de Mònica Batet.

El llibre és poètic des de la seva impressionant coberta, que fa augurar un contingut d’idèntica condició. No sempre passa. Però el cert és que els llibres macos, ben cuidats i ben tractats contagien les ganes de llegir-los i en aquesta ocasió els editors han correspost a les expectatives amb un interior també ben cuidat, generós amb el cos de lletra, els interlineats i la qualitat del paper.

Després, per descomptat, Batet ha fet una gran novel·la que es mereix aquest embolcall. Un llibre que la converteix en una escriptora centreeuropea en llengua catalana, la qual cosa passa poques vegades, massa arrelats com estam a intentar explicar el nostre bocí de món. L’altre gran escriptor europeu en llengua catalana és Jaume Benavente. No n’hi ha gaires més.

A No et miris el Riu, Batet ens presenta una ciutat singular banyada per un gran curs fluvial que la condiciona. No es diu en cap moment, però és inevitable pensar en el Danubi i Budapest, però també es podria pensar en el mateix riu i en Bratislava, o en Novi Sad o fins i tot en Belgrad. És una mica igual, perquè no és gens important per a la història i per això no té nom. Perquè la ciutat és una al·legoria de totes les ciutats i és una al·legoria d’un estat d’ànim. En aquesta ciutat el Riu és un pol d’atracció per a suïcides, per a criminals i per a simples banyistes que hi moren cada dia ofegats. I aquí és on viuen la Martina Tarr; la Vera Kuntz i el professor Konrád Weszler. La Martina pateix una estranya malaltia, com molts membres de la seva família, que els manté primer a casa i després els fa sortir al carrer i acabar llançant-se al riu; el professor acaba perdent la seva filla ofegada al riu i apareguda com un  dels més bells cadàvers mai vist; la Vera hi ha perdut el seu germà i s’acabarà convertint en campiona olímpica de natació.

A través d’aquests tres personatges i dels seus punts d’ancoratge tangencials, Batet crea una obra hipnòtica com el Riu, on el lector va fluint per una prosa que l’atrapa des del primer moment amb els petits detalls, amb la fascinant construcció dels personatges –atenció als secundaris de luxe com l’Indexador, el germà de la Martina o el campió János Kiviranta–, dels espais innominats, del misteri que destil·la el llibre per acabar construint una meravellosa paràbola de la solitud humana. Perquè aquest és el gran tema del llibre: la solitud dels personatges que han anat destruint les seves relacions familiars amb accions concretes i fermes que s’hi expliquen. El Riu és només el lloc on expurgar les culpes d’aquesta destrucció humana tan propera i tan inquietant, que fan que No et miris el Riu sigui una al·legoria de la condició de l’home contemporani en qualsevol ciutat, en qualsevol indret, en qualsevol país del món. Batet ha fet una petita novel·la poètica sobre la devastació. I el lector va comptant segons.

Text: Sebastià Bennasar –  ballaruga1@gmail.com

Publicat a: L’espira, suplement de cultura del Diari de Balears