No et miris el Riu, a “La prestatgeria”

Alguns estudis psicològics afirmen que un dels malsons més recurrents al llarg de la vida és el fet de caure inesperadament dins d’una immensa quantitat d’aigua, que l’empresona per sempre mes. A mi, com a mínim, m’ha passat algunes vegades i, deixant estar les interpretacions que s’hi poguessin donar, puc afirmar que és, sens dubte, un dels malsons més angoixants. I és que l’aigua i el seu corrent, aquell indret en què et pots emmirallar i trobar-hi placidesa, poden arribar a ser elements del tot torbadors. És el cas que retrata No et miris el Riu, de Mònica Batet (Meteora, 2012), un thriller psicològic que descriu amb delicadesa una relació enigmàtica i fascinant, entre un riu, una ciutat i els seus habitants. No et miris el Riu, amb un estil que sedueix el lector per la manera com flueix la trama, retrata uns personatges que viuen en conflicte amb l’entorn: personatges isolats, rodejats d’un ambient grisenc, que ens transporta fàcilment als paratges emboirats de ribera de les grans ciutats centreeuropees, sobretot ara a l’hivern. I un personatge imperant: aquest Riu, omnipresent, amb el seu corrent que flueix, la seva aroma que embriaga…; aquest Riu, que impressiona i que amaga tants i tants de misteris. Un Riu sense nom, però obligatòriament en majúscula, amb personalitat forta, en què tot el que passa al seu voltant no deixa de ser un retrat de la vida mateixa: des del bullici dels nens jugant-hi, a la por d’allò desconegut, als laments per la pèrdua d’un ésser estimat. El Riu tot ho acull.

Tanmateix, aquest Riu no està sol. Hi ha una sèrie de personatges, que hi mantenen una relació especial d’atracció i d’aberració alhora: la Martina, deteminada per un destí que… ¿serà inexorable?; el Konrad, un professor que ha perdut la filla ofegada dins del riu i que hi cerca una explicació, una espècie de consol. La Vera, una nedadora olímpica, que es passa hores i hores dins del Riu, buscant la seva autosuperació. O l’Indexador, que viu immers en l’univers del Riu, arran d’una obsessió. Individus complexos, en certa manera insatisfets. que deambulen per la ciutat, ofegats dins l’atmosfera que els envolta: uns solitaris, que el lector acull i fa  seus ben aviat. Persones amb una sensibilitat especial, que es troben en una reunió de familiars d’ofegats, que els hauria d’ajudar a superar allò que els turmenta.

No et miris el Riu és una novel·la treballada, on res no és gratuït, que manté en tensió el lector i que l’empeny a llegir àvidaNo ment, perquè hi troba retratats aspectes de l’ànima humana que l’atrauen, i  vol saber què s’hi amaga al darrere. Però un consell: que la impaciència no us ofegui. Assaboriu-la línia rere línia, llegiu-ne i rellegiu-ne, si cal, les frases, perquè n’hi ha que són del tot suggerents. Ah! I sobretot, quan tingueu la novel·Ia a les mans, mireu-vos-en la portada; deixeu-vos captivar per la imatge impressionant del Riu… i submergiu-vos-hi sense por.

[Ressenya de Mònica López a la Guia de Reus.]