Rosana Andreu recomana “No et miris el Riu”

Rosana Andreu, des de la Biblioteca de Cambrils, ens recomana No et miris el Riu en un vídeo.

Pell blanca, herbes enredades

Un tret distintiu de la tradició novel·lística europea és el de la construcció d’un personatge i la seva força com a element principal d’una narració. Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976), mai millor dit, s’hi capbussa, però capgira aquest paradigma i converteix un riu (el Riu, amb majúscula i sense nom) en l’eix, en el protagonista gairebé d’una novel·la que, en realitat, n’amaga tres, en la més pura tradició de la nouvelle curta tan valorada a l’Estat francès (Batet, de fet, flirteja amb l’estil d’Amélie Nothomb) i tan poc valorada aquí.

L’autora, amb traça i amb intriga ben conduïda, ens explica tres històries centrades en els pocs personatges amb nom del llibre: Martina Tarr, la primera dona de la seva família que pateix d’una malaltia que afecta els homes, que acaben llançant-se al riu després d’un temps de silenci i d’isolament; Konrad Weszler, un professor universitari a qui se li ofega una filla al mateix lloc; i Vera Kuntsz, una jove obsessionada per la natació i que també perd el seu germà al riu. Aquest riu, per les dades i el so dels cognoms, el situem a Hongria, un país, curiosament, amb un dels índexs més alts de suïcidis del món, tal com passa en altres contrades del centre i l’est d’Europa.

Mònica Batet s’endinsa, amb una prosa poètica encisadora, en el més profund de l’ànima dels personatges, en les pors, en l’atracció de la remor d’un riu d’aparença inofensiva i espai de jocs d’estiu, però que també amaga un veritable cementiri d’ofegats. Com una mena de nova Laura Palmer, l’autora ens remet a imatges lynchianes de rostres blancs, herbes enredades i mans sense pell, però també a una estranya i hipnòtica bellesa incorrupta que emanen alguns ofegats i que provoca que els curiosos demanin que no es tapi el seu cos.

Les tres històries, teixides de manera independent, s’acaben trobant, creuant-se per parlar-nos (amb la riquesa d’un text sense molestos diàlegs) de dos germans que es parlen només amb notes escrites; de tristor; de records; de cossos surant al riu davant de mirades abstretes de voyeureuse de la mort; d’ofegats blancs que no han lluitat i de blaus que han tingut temps de fer-ho; de la fantasia del suïcidi (i que ens obliga a aixecar els ulls del llibre per no deixar-nos encisar gaire); d’obsessions i d’amistats; de grups de suport recorreguts per silencis, complicitats i catarsis, i de dits arrugats, aquella sensació una mica torbadora que tenim en sortir de l’aigua; i en tancar el llibre.

[Article de Jordi Torrents a El Punt.]