Entrevista al programa 80 grams

Al programa “80 grams” de Ràdio Ciutat de Badalona del passat dia 25, Laura Garcia entrevista a Mònica Batet. Tot seguit us oferim l’àudio de l’entrevista, que també podeu trobar al podcast del programa.

El partit

[El Partit: relat curt a Paper de Vidre]

Nom i cognoms: Mònica Batet Boada
Data: 5 de maig de 1987
Edat: 11 anys
Curs: 5è d’EGB
Trimestre: Tercer
Tema del resum: El meu darrer cap de setmana
Esports que practico: Gimnàstica rítmica i natació a l’estiu
Programes que miro: Filiprim, Allô, Allô i l’Un, dos, tres

Aquest dissabte vaig anar a veure el partit de futbol sala que jugaven els nens del nostre col·legi contra els del Claret. A mi no m’agrada el futbol. De fet, cada vegada l’odio més perquè quan el fan pel televisor ni el meu pare ni el meu avi m’escolten. Vaig anar, però, a veure el partit perquè tothom diu que els nens del nostre col·legi són molt bons i, a més, els del Claret són els seus rivals directes. Quan vam arribar al camp amb l’Alba i la Glòria els nens del nostre curs estaven escalfant i ni ens van saludar. El partit va començar i de seguida els del nostre col·legi van marcar el primer gol, després van venir tres gols més i encara no havia arribat ni la mitja part. Com que ens avorríem, perquè sempre era el mateix, vam començar a fer volteretes sobre les baranes que separen el camp del públic. Ja fa un mes que n’he après a fer i quan és l’hora del pati les practico. El cas és que vaig començar a fer volteretes: vaig comptar-ne més de vint, i en algun moment de l’última voltereta no vaig calcular bé la distància i vaig veure com el gris del terra s’apropava a gran velocitat i la gent m’envoltava després de la caiguda.

Em vaig fer molt de mal i encara que no volia plorar davant de nens que no coneixia, doncs ho vaig fer. Les meves amigues em van acompanyar a casa i quan el meu avi em va veure, va semblar preocupat. Vaig anar a mirar-me el mirall i vaig veure que tenia la part del sota de l’ull dret molt inflada. Llavors vaig plorar una altra vegada i el meu avi va treure un bistec de la nevera. L’Alba es va quedar amb mi i vam mirar La família Monster mentre jo em subjectava fort el bistec i confiava que quan la sèrie s’acabés tot s’hauria arreglat. Però el que va passar és que allò es va inflar encara més i es va tornar de color lila fort. Per sort, la mare va arribar i va substituir-me el bistec per un mocador amb glaçons dins que vaig tenir a sobre fins a l’hora de dinar. Llavors vaig tornar al lavabo amb l’esperança de tenir la cara d’abans, però evidentment no va ser així. Vaig passar-me tot el dinar plorant i quan l’avi va preguntar-me per quant havien guanyat els nens del col·legi em vaig enfadar molt. El vespre va arribar el pare de treballar i va entrar a la meva habitació interessant-se per saber qui havia guanyat. Quan va adonar-se de com tenia la cara, va intentar tranquil·litzar-me i va explicar-me que el cop després de lila, seria blau, es convertiria en verd i finalment en groc. Vaig preguntar-li quant de temps podria passar i va respondre que potser un mes.

Avui és diumenge, no he volgut sortir de casa, continuo sense saber el resultat del partit i estic convençuda que si he de passar un mes amb això a la cara no ho podré suportar.

Veus / Voces

Veus és una antologia que reuneix textos de quaranta-un autors que escriuen en llengua catalana i vénen d’una tradició comuna: la de Francesc Trabal, Caterina Albert, Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga. Però no està feta amb criteri acadèmic o vocació canònica, sinó que neix de la curiositat lectora de Lolita Bosch i de la seva voluntat d’observar de la vora una literatura que a vegades ens sembla poc visible i sovint és rebuda, fins i tot a casa nostra, amb estereotips literaris sense fonament. Així que Veus és, sobre tot, una invitació a fer una immersió insòlita i poc freqüent en la nova narrativa catalana. I és també el resultat d’un procés de recerca independent, meticulós, honest i molt gratificant. Contes inèdits i publicats, fragments de novel·la, la prosa d’alguns poetes, escriptors inèdits, veus novíssimes, i d’altres que ja coneixem i admirem… és a dir: la possibilitat de descobrir una literatura enlluernadora i moderníssima en la qual trobarem una voluntat universal, arriscada i radicalment viva. Prop d’una cinquantena de textos d’autors menors de quaranta-cinc anys, amb referents, lectures, gustos i projectes literaris diferents, que Lolita Bosch ha volgut endreçar en un ordre inventat per tal de crear una narració comuna. Un recorregut atípic i original que travessa les veus, diverses, sòlides i personals, de la nostra narrativa contemporània.

En aquesta antologia, amb edició en castellà (Voces, Anagrama), hi podreu trobar un fragment de L’habitació grisa.

Invitació a la presentació en línia de «El lector ideal»

Editorial Petròpolis es complau a convidar-vos a la presentació en línia del llibre El lector ideal, de Mònica Batet, que serà el primer llibre de la nova col·lecció d’assaig «Mirades».

La presentació es durà a terme a la web de l’Editorial Petròpolis el propvinent dimecres dia 5 de maig a les 20 h. Podreu llegir el llibre en línia, descarregar-lo en pdf o bé comprar-lo en format paper.Teniu un targetó amb la invitació per si voleu fer-la còrrer per la xarxa i pels vostres contactes. I, si voleu, també us podeu apuntar a l’esdeveniment de la presentació al facebook.

Us hi esperem!

Cortázar

Tinc textos penjats a la paret del meu despatx. “L’invitation au voyage”, “Pequeño Vals Vienés”, una carta divertidíssima de l’Ignatius Reilly, el manifest del Subcomandante Marcos… També tinc el capítol VII de Rayuela. Puc passar-me mesos sense recordar-me que hi és. Però sempre hi ha algun dia en què passa alguna cosa terrible i, sense voler-ho, començo a llegir Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca… Llavors totes les tragèdies del món desapareixen.

Al Julio Cortázar en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

Annabel Lee & Poe

Fa molts i molts anys, vaig escoltar la cançó “Annabel Lee” dels Radio Futura. Va ser així com vaig descobrir que hi havia hagut un escriptor anomenat Edgar Allan Poe.

Annabel Lee

Fa molts i molts anys,
En un regne a prop del mar,
Hi vivia una donzella coneguda
Amb el nom d’Annabel Lee,
I aquesta donzella no vivia amb un altre pensament
Que no fos estimar i ser estimada per mi.

Jo era un nen i ella era una nena,
En aquell regne a prop del mar;
Però nosaltres ens estimàvem amb un amor que era més que amor-
Jo i la meva Annabel Lee;
Amb un amor que els serafins alats del cel
Ens envejaven a ella i a mi.

I aquesta va ser la raó per la qual, fa temps,
En aquell regne a prop del mar,
Un vent va sortir d’un núvol, i va refredar
La meva bella Annabel Lee,
Per això els parents del seu llinatge van venir
I van prendre-me-la,
Per silenciar-la en un sepulcre
En aquell regne a prop del mar.

Els àngels, que no eren ni la meitat de feliços al cel,
Ens van envejar a ella i a mi-
Si!- aquesta va ser la raó per la qual (com tots els homes saben,
En aquell regne a prop del mar)
El vent va sortir d’un núvol a la nit,
I va refredar i assassinar la meva Annabel Lee.

Però el nostre amor era molt més fort que l’amor
Dels que eren més grans que nosaltres
I més savis—
I cap dels àngels de dalt del cel,
Ni dels dimonis de sota del mar,
Podrà mai separar la meva ànima de l’ànima
De la bella Annabel Lee.

Perquè la lluna mai brilla sense portar-me somnis
De la bella Annabel Lee;
I les estrelles mai resplendeixen sense que vegi els ulls brillants
De la bella Annabel Lee;
I per això, tota la nit, la passo al costat
De la meva estimada, de la meva estimada, de la meva vida i de la meva esposa,
En el seu sepulcre a prop del mar—

En la seva tomba a la riba del mar.(Traducció de Mònica Batet.)

Joc Partit

El proper dijous, 11 de desembre, a les 20 h, al Teatre el Magatzem, l’Òscar Palazón i la Mònica Batet participaran al cicle Joc Partit. Es tracta d’una proposta literària que sota el format del diàleg entre dos escriptors/es ens apropa a l’actualitat dels escriptors del Camp de Tarragona. L’acte està organitzat pel departament de Filologia Catalana de la URV i el col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona. Hi sou tots convidats!

La Cara C: sobre literatura

Dijous passat us avisàvem que al programa «La Cara C», de Canal Reus, parlarien d’alguns temes interessants. Avui us n’oferim el tall, amablement subministrat pel Víctor, per tal que pugueu veure el resultat.

La presentació corre a càrrec de Jordi Cartanyà i de la Mònica Batet, i el director del programa és el Víctor Torija, qui a més a més a realitzat el fantàstic vídeo d’Un rostre que no és meu, de l’Òscar Palazón.

Després es parla del llibre La catosfera literària 08, es fa un petit repàs a algun blocs i s’acaba amb una entrevista (magníficament gravada i editada per Montse Prats) a un parell de subjectes (el night n’és un) que parlen sobre la literatura a internet.

Post del basar de les espècies.

>>Podeu veure el vídeo aquí<<

Es deien Marcello, Carlo i Piero

Es deien Marcello, Carlo i Piero; tot i que també s’haurien pogut dir Marco, Vitto i Domenico o, fins i tot,  Angelo, Italo i Roberto. Però el cas era que es deien Marcello, Carlo i Piero perquè elles havien decidit que es diguessin així. Havia estat en un dia de sol enmig del Danubi. Els havien vist de seguida, i només pocs moments després els havien construït una història. Sens dubte eren italians, més enllà d’aquella evidència començaven els seguraments. Segurament eren amics de feia molts anys, segurament provenien de Sicília, segurament aquella era la primera vegada que sortien de l’illa. I en sortien perquè una nit havien fet el que s’esperava d’ells. La recompensa havia estat generosa: un viatge a diferents ciutats d’Europa i una feina segura a la tornada.

Quan elles els havien trobat, el Marcello, el Carlo i el Piero ja havien recorregut Alemanya, Àustria i la República Txeca. Portaven vint dies d’hotels, dormien poques hores i secretament enyoraven la calor de les quatre de la tarda. Es perfumaven amb abundància i caminaven com si entre ells hi hagués un pacte massa antic per trencar-lo: el Carlo sempre al mig, i el Marcello i el Piero repartits un a cada costat.

Amb aquell mateix ordre (el Carlo sempre al mig, i el Marcello i el Piero repartits un a cada costat) havien pujat dalt del vaixell, i a elles els havia resultat difícil concentrar-se en les explicacions prèvies a la illa Margarita. S’havien passat les dues hores de trajecte observant-los –evitant, això sí, mirades i comentaris–  i quan havien tornat a l’hotel havien necessitat gairebé una hora per intercanviar tantes impressions acumulades. Totes dues s’havien fixat en el collaret daurat del Carlo i en la semblança indiscutible entre el Marcello i el Piero. També havien coincidit en trobar-los grollers i s’havien complagut pensant que Budapest era tan gran que la casualitat esdevenia improbable.

Tanmateix, la casualitat havia esdevingut probable a les vuit de la tarda del dia següent. S’havien donat cops de colze respectivament quan els havien vist entrar. S’havien aixecat de pressa, després de l’intent de somriure dels tres nois, i havien utilitzat frases descurades per referir-se al volum més aviat desmesurat del Carlo. A partir d’aquell moment, havien caminat utilitzant els ulls i havien acordat senyals d’alerta perquè allò potser podria tornar a passar. I, efectivament, allò havia tornat a passar al Parlament, en una visita guiada a l’òpera, canviant moneda a prop de l’estació del tren, a l’avinguda Andrassy…

Malgrat que els havien saludat educadament en les darreres trobades, cada vegada que ells s’hi havien intentat acostar havien corregut al lavabo, i tot perquè de sobte les imatges de la primera part de El padrino els havien començat a guanyar espai. Estaven convençudes que ells pertanyien a aquella mena de persones que decapitaven cavalls i assassinaven homes en restaurants. S’havien passat els dos últims dies tancades a l’hotel i a l’aeroport havien comptat els minuts que quedaven perquè l’avió s’enlairés. I quan només faltaven vint-i-cinc minuts per tornar a casa, ells havien aparegut del no-res caminant perfectament ordenats. Havien sentit com el cor els pujava dalt del coll i l’estómac se’ls tancava. S’havien col·locat davant d’elles només durant uns segons i amb un accent indesxifrable les havien sorprès amb un sec soys unas antipàticas.

Dedicat a la MJ Burata.

La metamorfosi

Et despertes un matí, i de sobte tot es torna esplèndid o soporífer. Et concentres en llibres d’autoajuda i en best sellers d’aparador, però tot és inútil. Paraules difícils de pronunciar apareixen de manera natural dins la teva conversa i el company de feina de la taula del costat et pregunta si et passa alguna cosa. Descobreixes quan et mires al mirall, que la mida dels teus ulls ha disminuït lleugerament i que la teva expressió comença a semblar afectada. Primer no li vols donar importància, però un divendres al vespre et trobes davant de la televisió observant amb entusiasme els comentaris dels convidats al programa De llibres. La teva parella entra al menjador i tu canvies ràpidament de canal, també et pregunta si et passa alguna cosa, però tu li negues amb el cap. Els dimecres comences a comprar La Vanguardia i els dijous El País i l’Avui, setmanes després ja no en tens prou i optes per subscriure’t a Lletra de canvi i a Serra d’or, per evitar més preguntes amagues aquestes revistes en un lloc perdut del teu armari. […]