Temps mort

Tres quarts de set del vespre (o de la tarda) és una mala hora per morir-se, però hem de convenir que disposada en un rellotge tradicional, de busques (no un d’aquells asèptics rellotges digitals que sempre estan fent pampalluges), aquesta hora és elegant, i fa un angle bonic, subtil com el de la fulla de certs ganivets. A tres quarts de set de la tarda (o del vespre) l’Helena, la contraheroïna del llibre, es mata amb el seu cotxe. A dins, hi duia una maleta plena de roba, i sembla que anava a trobar el seu amant, el poeta Eduard Valls –el cognom del qual coincideix amb el nom d’una ciutat que a mi em venia al cap quan llegia certs detalls de la ciutat figurada del llibre, Mir. El premi Just M. Casero de novel·la curta sempre ha fet bandera del risc tècnic i l’agosarament formal i sempre ha apostat per la qualitat i la independència. Seria com una mena de Documenta però en format més breu, que pretén descobrir nous autors (nous autors amb sang i maneres). Alguns dels escriptors que l’han guanyat, després han continuat escrivint i publicant coses interessants. De vegades el risc m’ha semblat gratuït (Rocs, d’Àngel de la Vega, o Uu Aa, d’Oriol Ràfols). D’altres, brillant (L’home de Dover, de Lluís Vilarrasa, i La funesta ideologia, de Joan Negre). La primera novel·la de Mònica Batet no trobo que participi gaire d’aquesta idea del risc (cosa que, de fet, no fa pressuposar res de bo ni de dolent), però en canvi presenta una història sòlida, ben construïda.
L’habitació grisa –llegeixo a la contracoberta– “beu de Mercè Rodoreda”. Què voleu que us digui: en deu beure, si de cas, per la visió del món tan tràgica que exposa, amb possibilitat, això sí, de redempció final (que és un element que no existia en l’autora barcelonina). Ara bé, perquè hi hagi redempció s’han de morir els progenitors, tota una generació. Pel que fa a l’estil, però, a mi la Batet no em recorda tant la Rodoreda. Són maneres diferents d’escriure sense afectació. En canvi, la història en si beu, em sembla, del gran conflicte de la novel·la modernista catalana –i, des d’aquest punt de vista, la innovació és nul·la–: la tensió gairebé irresoluble entre la llibertat personal i la subjecció al medi. El Mir de la història és com la Selva del Camp per a Puig Ferreter. Els secrets de família s’enquisten parets endins de les habitacions de la casa, i l’atmosfera esdevé irrespirable. Una novel·la amb molts fantasmes, és aquesta. Convé que plogui, perquè la pols es fa molt espessa, però la pluja, de vegades, també té l’alè de la mort.
Batet ha muntat una estructura convincent, fragmentària, a base de capítols breus, que van posant l’atenció ara en una protagonista, ara en l’altra (una, la mare: Helena Vidal; l’altra, la filla, Emma Guinovart). I té molta traça a l’hora d’anar administrant a poc a poc tot allò que vol revelar. L’habitació grisa ha sigut l’únic paradís privat d’una dona, l’Helena, que s’ha casat sense amor. Sembla mentida com gairebé tots els personatges del llibre es neguen a assumir l’amor, com si els repugnés. Quan l’Helena es mata en un accident, el seu marit s’obsessiona a aturar el temps: tres quarts de set. Omple la casa de rellotges (un cop mort, les filles en descobriran 1.371: tots aturats en aquella hora). Batet troba uns quants motius simbòlics molt eficaços. I fa molt bé d’explotar-los. La mateixa habitació grisa, unes botes d’aigua que l’Emma toca i mira amb delectança, l’Espai Pierre Louys dins la llibreria familiar Les Flors del Mal.
En aquesta novel·la tothom pateix de mala manera. La segona de les filles de l’Helena ha arribat perquè Déu ha volgut, com se sol dir. Per abstreure’s de tot, l’Helena es tanca a la seva habitació grisa –l’únic lloc de la casa en què se sent bé–: “Allí es va tancar el dia que va saber que estava embarassada de l’Emma i no sabia si s’havia de sentir feliç. Allí es va tancar el dia que va saber que estava embarassada de la Laura i que sabia que només es podia sentir desgraciada”. Hi ha un atavisme del dolor que no hi ha manera d’empassar, de fer tirar avall. Per mi, un pèl exagerat, poc creïble. I hi ha un altre refugi: la llibreria Les Flors del Mal, establiment històric de la família del marit de l’Helena. És, molt més que una simple llibreria, un santuari per als lletraferits, un nucli de dinamització cultural en temps de la dictadura –una mica com la llibreria Gaudí de Reus, del meu amic Isidre–, que ha creat el premi de poesia Amadeu Guinovart per a poetes inèdits (¿us sona?). Un refugi, però també el lloc on comença a passar alguna cosa. Hi ha moments en què, si no que la Batet escriu més aviat amb els preceptes de l’economia molt ben assimilats i la prohibició expressa de dibuixar qualsevol mena
de voluta, recordava les novel·les de Janer Manila, tan plenes de passió incontenible i de morbidesa descriptiva. I també m’ha fet pensar en la primera novel·la de Sonia García Soubriet, La otra Sonia. És un bon començament, sens dubte. L’autora té recursos i coses a dir.
[Article de Jordi Llavina a Benzina, març del 2006]

«L’habitació grisa» de Mònica Batet

M’agradaria recomanar un llibre que m’han recomanat, és un llibre que no trobareu a les llistes dels llibres més venuts, ni possiblement als aparadors de les llibreries i potser tampoc en parlin els grans crítics però hi ha una munió de lectors que en parla i el recomana incessament.

És la història d’una família que viu tancada, uns en una habitació grisa, d’altres en una llibreria nomenada “Les Flors del Mal”. És una història que va i vé en el temps però que avança en ell ràpidament malgrat que alguns la vulguin aturar. És un història d’amors i desamors, de riures i plors. És una història de persones on queda reflectit que no hi ha bons ni dolents sinó que tot és gris.

Hi ha gent que m’ha comparat l’autora amb Mercè Rodoreda però al igual que  ella no jutja els seus personatges jo no la jutjaré, simplement us donaré la meva opinió; he gaudit molt amb aquesta novel·la intimista que vaig començar a llegir molt ràpidament ja que es de fàcil lectura però que a mesura que avançava la llegia més lentament com si jo també volgués aturar el temps i fer que no acabés mai.

Aquest ha estat un gran inici per aquesta escriptora de la qual espero que el futur ens faci gaudir amb d’altres llibres tan emocionants.

[Extret del bloc «B de llibre» el 5 d’agost de 2007.]

«Digue’ns què penses…»

—Un llibre que t’hauria agradat escriure.
—El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. Em sembla un llibre boníssim.
—Un color per a la teva habitació.
—Blau turquesa.
—Una hora per aturar el rellotge.
—Sóc força nocturna. Cap a les quatre o les cinc de la matinada.
—A què no renunciaries mai?
—A fer el que vull.
—Quin títol li posaries a la Catalunya actual?
—Moment d’impàs. D’aquí a vint anys sabrem on som, però ara ens trobem en un moment en què hem d’assumir moltes coses.
—Una llibreria.
—La Central, al carrer Mallorca de Barcelona. M’agrada molt perquè és un lloc molt acollidor, i a més a més m’he emocionat quan he vist que tinc el llibre a l’aparador.
—Una mania.
—Preocupar-me i lamentar-me.
—Una frase.
—«Fins a la victòria sempre», que va dir Che Guevara.
—La banda sonora de L’habitació grisa.
—Mentre estava revisant el text escoltava les suites de Bach.

Text: Miquel Pellicer
Enderrock, núm. 127, maig del 2006

Entrevista a l’Enderrock (i III)

[…]—Parles molt d’incomunicació i de relacions familiars complexes. És una història que reflecteix la societat actual?
—Penso que hi ha molta incomunicació, que a les persones ens costa dir el que volem dir. En el fons em volia basar més en la psicologia dels personatges que en accions concretes.
—Quin percentatge hi ha d’imaginació i de realitat?
—Situo l’obra a Tarragona però no copio res meu en els personatges. Ni sóc orfe ni tinc germanes. L’única cosa que és que vaig fer coincidir l’edat d’una de les protagonistes amb la meva per controlar el temps de la narració.
—Però t’identifiques amb algun tret dels teus personatges?
—Penso que certa gent de la meva generació té una feina que no li agrada, i que n’hi ha molta que vol plegar però no n’és capaç. No és que em passi a mi, a veure si els del Servei Lingüístic es pensaran que vull marxar! Però a molta gent les rutines no li agraden i no fa res per canviar-les.
—Parlant de canviar, la teva novel·la tenia un altre títol…
Originalment es deia El ventre de la balena, com a símbol de la llibreria i perquè hi ha una il·lustració de Pere Calders. Vaig fer un lligam amb tot plegat, però el dia del premi em van explicar que el Javier Cercas tenia una obra amb el mateix nom. També en teníem d’altres com Olor de guix o Tres quarts de set.
—I després de L’habitació grisa què tens ganes de fer?
Sempre he escrit contes, i en continuo escrivint, i quan en tingui un bon gruix potser farem algun recull. Ara prefereixo no fer cap novel·a, perquè necessito estar un temps sense pensar un argument llarg i complex.

Text: Miquel Pellicer
Foto: Juan Miguel Morales
Enderrock, núm. 127, maig del 2006

Entrevista a l’Enderrock (II)

[…]—Una noia de Tarragona guanya un premi a Girona, de promoció per Barcelona… una història amb moltes voltes?
—Quan em vaig presentar no vaig pensar en les conseqüències. En el fons el que volia era publicar, perquè a diferència d’un músic, que quan toca té la complicitat del públic, quan escrius, allò que tens a casa no té la recepció de ningú. Quan agafes el text i el publiques, a partir d’aquell punt reps la resposta del públic, tant si és bona com si és dolenta.
—S’insisteix molt que la teva obra té influències de Mercè Rodoreda i de Montserrat Roig. Creus que això pot representar un llast en el futur?
—Pel que fa a Montserrat Roig em passa una mica com a Quim Monzó, que quan començava li van dir que tenia influències de Pere Calders, i ell no se l’havia llegit mai. He llegit poca cosa de Montserrat Roig. Em sento més identificada amb Rodoreda perquè sap controlar el ritme, però ella parla sovint de relacions sentimentals fracassades que sempre tenen com a conseqüència la destrucció de la dona. Llegint novel·les de Mercè Rodoreda tens la sensació que l’amor és destrucció. Penso que una dona pot ser feliç tenint o no relacions sentimentals. Si li va malament una relació no per això s’acaba el món.
—Més enllà d’aquests trets, quines són les teves influències?
—Em preocupa molt el ritme narratiu, i per això em fixo en autors com Julio Cortázar, Dino Buzzati o Truman Capote. Aquest últim deia que feia literatura de la realitat, buscava l’oralitat de la frase. A mi m’agradaria poder escriure com ells i tenir aquesta seguretat en el ritme.
—On encabiries la teva novel·la?
—D’entrada no crec que sigui una novel·la feminista per res. És una novel·la de la realitat, que potser en alguns moments fa servir realisme màgic, però penso que és una obra de coses quotidianes. […]

Entrevista a l’Enderrock (I)

Filòloga i escriptora. Té 30 anys. Va néixer al Pont d’Armentera (l’alta camp). S’ha donat a conèixer a l’escena literària amb el premi Just M. Casero, que s’atorga a nous talents de les lletres, amb la novel·la L’habitació grisa (Edicions 62).
—Tristesa, desolació, gelosia… Com et quedes després d’haver escrit una novel·la com L’habitació grisa?
—Descansada. És una novel·la que feia molt de temps que havia començat a escriure. Tenia clar l’argument, però em faltava perfilar el llenguatge i certs detalls per lligar la història. Per orgull vaig pensar que si podia escriure contes també podia escriure una novel·la.
—Quin va ser el principal obstacle?
—L’estructura ja la tenia clara, volia que tingués dues parts. I també volia que el llenguatge es pogués llegir en veu alta, és a dir, que no fos ni pesat ni recarregat i que tingués ritme. Per escriure he hagut de llegir molt en veu alta, perquè la frase tingués ritme. Aquest mètode el feien servir Virginia Wolf i Truman Capote.
—Què creus que necessita una potencial escriptora per convertir-se en una jove promesa?
—Primer de tot, tenir sort. La sort és un factor molt important, perquè pot ser que escriguis molt bé però que et presentis a un concurs i aquell any hi hagi algú que escriu més bé que tu. Em penso que era Maquiavel que deia que un cinquanta per cent el poses tu i l’altre cinquanta per cent el posa la sort. Això sí, com en qualsevol ofici, com més treballes més bé ho fas.
—Tens en compte el públic quan descrius?
—En principi escric el que vull escriure. El lector és lliure per llegir-me o no. Si un text no t’agrada, ho deixes. Hi ha moltes coses per llegir. […]

«Em va agradar la idea del llibreter apassionat per la literatura» (i II)

[…]—No hi ha un component d’esclavatge, d’empobriment, d’aquesta família, per la dependència de la tradició familiar?

—Sí, és clar. No veuen més enllà de la llibreria. I per això la filla gran pateix un conflicte, perquè no s’hi vol estar i s’hi ha d’estar, a diferència dels homes, que estan encantats de ser-hi.

—La novel·la es podria definir com la crònica d’una asfíxia familiar?

—Sí. D’una asfíxia. Cap al final sí, evidentment. A la segona part. Perquè a la primera descric una visió idíl·lica de la llibreria, amb actes culturals i presentacions, i és a la segona part quan comencen a anar tots malament, però més que per la llibreria, pels personatges, perquè la llibreria continua funcionant bé.

—Veig que hi introduïu discussions literàries en les converses familiars. Com a part de la trama o perquè volíeu que la novel·la fos també una novel·la d’idees?

—Per les dues coses.

—La contracoberta diu que heu begut de Mercè Rodoreda. Què li heu pres?

—No ho sé. És un dels autors de qui m’agrada el ritme narratiu de la frase. Perquè pot ser llegida en veu alta, i penso que això és molt important. I em vaig fixar en això.

—Observo que combineu la frase perfilada estilísticament amb la frase neutra, informativa, sense cap estil marcat. En sou conscient?

—Sí, és clar. Amb el temps m’agradaria tendir al primer tipus de frase. Suposo que amb el temps ho podré aconseguir.

—Des de les primeres línies feu aparèixer diversos personatges, amb una mare morta entremig. I el lector ha de fer l’esforç mental de saber quina relació tenen entre elles. Ja volíeu que el lector fes aquesta immersió, en comptes d’anar a poc a poc, donant sempre la mà al lector?

—Sí, volia això. També sé el risc que corria. Un dels dos lectors de la meva confiança ja em va dir que donava massa informació al primer capítol abans de començar amb el relat cronològic. Hi ha un lector que llegirà el primer capítol i es desmotivarà completament. Està clar que el risc hi és.

[Entrevista realitzada per Lluís Bonada. El Temps, núm. 1147, 6 de juny de 2006]

«Em va agradar la idea del llibreter apassionat per la literatura» (I)

Mònica Batet (el Pont d’Armentera, Alt camp, 1976), llicenciada en Filologia Catalana, publica a l’Editorial Empúries la seva primera novel·la, L’habitació grisa, XXV Premi Just M. Casero 2005.

—Heu situat l’acció en un poble imaginari, Mir, però em sembla que el poble no us interessa gaire, que el que més us interessa és fer una crònica familiar. És així?

—Sí.

—Per tant, aquest Mir no té cap tret especial, oi?

—No. És simplement l’espai de ficció que vaig escollir. de fet, no existeix. És ficció i ja està.

—Heu volgut parlar d’una família peculiar, marcada per uns fets excepcionals, o l’heu volguda corrent i representativa?

—És una família especial perquè té una llibreria i viu per la literatura. Una família amb diverses generacions de llibreters. Ho és perquè el seu món gira al voltant de la llibreria i de la literatura.

—Molts llibreters tenen una relació diguem-ne cínica o distanciada amb la literatura i són per damunt de tot botiguers, però els vostres són apassionats, porten la literatura a la sang. Perquè els heu fet d’aquesta mena?

—Perquè m’agrada la idea aquesta del llibreter que té la llibreria perquè li agrada la literatura i vol promocionar-la, tot i que sóc conscient que n’hi ha molts d’aquests que dieu.

—Però sembla que s’hi apassionen massa…

—Sí, sembla que no tinguin vida més enllà de la literatura i el llibreter hi està tan ficat que no s’adona que la seva dona l’està enganyant ni tampoc veu res de sospitós en el comportament de la dona, i això és perquè està immers en el món de la llibreria.

—Per tant, la novel·la planteja l’oposició literatura-vida?

—No m’ho he plantejat en aquests termes.

—Els vostres llibreters són més adults, més madurs, perquè són lectors?

—Sí, és clar. Llegeixen tres hores cada dia i estan al corrent de les novetats. Són gent molt culta.

[…]

[Entrevista realitzada per Lluís Bonada
El Temps, núm. 1147, 6 de juny de 2006]

Existències tancades

El relat familiar al qual ens aboca L’habitació grisa és ple d’inspiracions. Certament ens trobem davant un text estimable, d’una novel·la breu i subtil, el relat aparentment lleuger de les passions i enfrontaments en els quals es veuen submergits els membres d’una família que seguirem durant gairebé quatre generacions. Així, a través d’un llenguatge acurat i aparentment fred, presenciem la fundació en una petita població d’interior d’una gran llibreria, batejada com el més vehement poemari de Baudelaire, Les flors del mal, que durant més d’un segle s’encarregarà de nodrir de cultura a un entorn imaginari anomenat Mir. Però el que li interessa narrar a Mònica Batet és la crònica de les passions refrenades, les que van a morir o a esllanguir-se a l’habitació grisa, cambra enigmàtica de la casa familiar on Helena, tal vegada el personatge sobre el qual el relat fa més èmfasi, es tanca a sospesar les seves frustracions. I és que L’habitació grisa sobretot és una història d’amor, la d’Helena amb el poeta guanyador del premi que la llibreria del seu marit Jaume organitza. En aquesta història les passions es mouen soterrades sota un estil impalpable o vaporós, com si Batet volgués que el vertader relleu dels personatges es formés dins la ment del lector i no mitjançant un estil abundós o detallista. La literatura no serveix de res a l’estirp dels Guinovart, almenys el contacte perpetu amb els llibres no els porta a una vida més plena. Aquí, els llibres són objectes per llegir, i llegir no és res més que asseure’s i passar la vista sobre un llibre. La vida, però, és un text il·legible, que demana alguna cosa més que una contemplació passiva, que exigeix per a desentrellar-la una actitud creativa, un poder per a trobar-li, exigir-li o inventar-li un sentit. I això és el que no saben fer els protagonistes (excepte, tal vegada, el poeta Eduard Valls), actors o lectors passius del seu existir. Així, tampoc el text sembla voler extraviar-se amb artificis inservibles, i per això gairebé no trobem descripcions, els diàlegs són integrats dins el text, les diverses psicologies són a penes delimitades a través de gests i l’esdevenir del relat depèn d’accions decisives que acabaran delimitant els revessos o les irrisòries culminacions d’una vida. No hi ha dramatismes ni estridències, cap canvi de to en una prosa que acaba tenint la grisor brillant de les parets de la cambra que actua de leitmotiv. L’habitació grisa és un llibre d’una curiosa i prometedora intensitat.

[Ressenya de Melcior Comes extreta del seu bloc, i que va aparèixer a Presència el 21 de maig]

«L’habitació» a l’Enderrock

Si aneu al vostre quiosc, entre les pàgines de l’Enderrock número 127, de maig de 2006, a més a més de trobar articles sobre els Red Hot o la Primavera Sound, hi podreu llegir una entrevista a la Mònica a on parla de L’habitació grisa i de les seues preferències musicals.