Es pot tenir una bona història, però si no cuides el llenguatge, no és literatura

Mònica Batet, del Pont d’Armentera, va guanyar el 2005 el premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que va publicar Empúries amb el títol L’habitació grisa. Ara acaba de publicar la seva segona novel·la.
— Com es va inspirar per escriure No et miris el Riu?
— Quan vaig acabar d’escriure la primera novel·la vaig reposar una mica i després vaig pensar que m’agradaria escriure sobre un riu, que l’acció passés en algun lloc que hi hagués riu. M’agradava el fet de parlar d’una ciutat on hi hagués riu. La ciutat no m’importava perquè tampoc volia centrar-me en una ciutat en concret, però sí que hi hagués un riu. I la vida et porta a veure coses i llegir coses i això és el que em va passar. Vaig llegir un llibre que em va influenciar bastant en la idea del riu, El Danubi, de Claudio Magris, i just per aquella època vaig anar a Estocolm i vaig visitar el museu Vasa. El Vasa era un vaixell que es va enfonsar al segle XVII i que van rescatar al segle XX i em va agradar molt. Allí es parla dels ofegats i va ser on vaig pensar que podia escriure sobre un riu però a més, podia escriure sobre ofegats.
— Així, tot va coincidir…
— Sí, tot i que després et van entrant altres inputs. Però crec que el moment en què en el meu cervell s’instal·la la idea que he de parlar dels ofegats és quan sóc al Vasa, evidentment. Crec que si no hi hagués anat no se m’hagués ocorregut aquesta idea.
— És una novel·la poètica?
— No ho sé, això ho han de decidir els lectors i la crítica, però a mi quan llegeixo i escric m’agrada el llenguatge. Penso que és tant important la història que expliques com el llenguatge que utilitzes. I és cert que a l’hora d’escriure he cuidat molt el llenguatge i m’ha agradat que el lector, amb una frase, pogués veure coses.
— Tenir un llenguatge cuidat és una de les coses que l’ha preocupat, doncs.
— Sí. A part d’escriure una història que fos forta, en el sentit que no caigués per cap banda, evidentment em preocupava el llenguatge, perquè es pot tenir una bona història, però si no cuides el llenguatge no és literatura, és una altra cosa.
— Amb el disseny de la coberta s’intueix un ambient de misteri a la novel·la. És així?
— Si el lector llegeix el llibre s’adonarà perfectament que la persona que ha fet el disseny de la coberta se l’ha llegit, i és així. Perquè realment la coberta transmet el que hi ha dins al text. És un text que pretén ser enigmàtic, que el lector es formuli preguntes, que transmeti un ambient fosc, opressiu, com d’ofegament.
— Quines primeres impressions ha rebut, de la novel·la?
— Tothom coincideix en el fet que com que hi ha aquest misteri, entre cometes, té ganes de continuar llegint per intentar desvetllar els enigmes. A l’hora d’escriure la història deixo coses mig dites, i aleshores el lector té interès a saber com s’acaba això.
— Parli dels protagonistes.
— Vaig voler construir un text on no hi hagués gaires personatges, que la història es focalitzés en tres personatges concrets, i de fet, són els únics que tenen nom. La resta s’anomenen en funció de la relació que tenen amb ells. Cada personatge té una part que li correspon, però interactúen i s’aniran trobant, tot i que no tinguin relació en un primer moment. A més, tots ells tenen una certa relació amb el riu, que és normalment malaltissa. Són personatges en conflicte per o a causa del riu. A la primera part la protagonista és una noia que té una malaltia relacionada amb el riu. A la segona, hi ha un personatge que ha patit un fet tràgic relacionat amb el riu i és qui comenta a parlar dels ofegats. I a l’última part hi ha un personatge que té una relació amb el riu no tan malaltissa, que és una noia que vol ser nedadora.
— Podríem dir que és una novel·la esperada, ja que arriba uns quants anys després de la seva primera novel·la…
— No sé si és esperada, això ho haurien de dir els lectors. Però hi ha hagut coses entre mig i publicar no és fàcil, i menys en aquests moments. Que una editorial et faci cas és complicat, i més si ets una persona jove. Per això estic molt agraïda a l’editorial per haver confiat en mi.

[Entrevista d’Alba Porta al Diari Més del 12 de novembre de 2012.]

Entrevista a Entre Hores

Al programa Entre Hores de Ràdio 4 del 9 de novembre van entrevistar a la Mònica Batet i van parlar del seu llibre No et miris el Riu. Tot seguit us oferim l’entrevista, que també podeu trobar al podcast del programa.

Devastació humana amb riu de fons

Vas comptant els segons que pots estar sense respirar i penses en si obtindries els mateixos resultats sota l’aigua, al mig d’un Riu, així, en majúscules, com l’utilitza Mònica Batet (1976) en la seva novel·la. És inevitable fer-ho quan vas llegint el llibre, quan descobreixes la Vera Kuntz i tu també vols sentir què és nedar dos quilòmetres i mig o set mil, com el campió olímpic que cada dia travessa el Riu. I és així, amb la majúscula, perquè aquest riu innominat és el Riu, és l’element que conforma la geografia i la fesomia de la ciutat també innominada que utilitza l’escriptora del Pont d’Armentera per anar confegint sens dubte una de les obres més poètiques i inquietants dels darrers temps en la nostra llengua.

En els Premis Octubre de fa sis o set anys, un membre del jurat –ara no recordo qui era– destacava la qualitat de l’obra guanyadora per damunt de la resta de les presentades i explicava que “en la novel·lística actual hi ha poques novel·les poètiques, poques novel·les èpiques i poques novel·les que s’ocupin també dels ciutadans comuns que viuen més enllà de l’Eixample de Barcelona a l’hora de parlar de la ciutat”.Doncs bé, jo crec que tenim una gran novel·la del darrer tipus amb Cada castell i totes les ombres, l’últim llibre de Baltasar Porcel; crec que l’èpica ha arribat a cims considerables amb Jo confesso de Jaume Cabré i amb Les ombres errants de Ferran Sáez Mateu; i ara ens hem de congratular perquè tenim la gran petita novel·la poètica dels darrers temps amb No et miris el Riu (Meteora), de Mònica Batet.

El llibre és poètic des de la seva impressionant coberta, que fa augurar un contingut d’idèntica condició. No sempre passa. Però el cert és que els llibres macos, ben cuidats i ben tractats contagien les ganes de llegir-los i en aquesta ocasió els editors han correspost a les expectatives amb un interior també ben cuidat, generós amb el cos de lletra, els interlineats i la qualitat del paper.

Després, per descomptat, Batet ha fet una gran novel·la que es mereix aquest embolcall. Un llibre que la converteix en una escriptora centreeuropea en llengua catalana, la qual cosa passa poques vegades, massa arrelats com estam a intentar explicar el nostre bocí de món. L’altre gran escriptor europeu en llengua catalana és Jaume Benavente. No n’hi ha gaires més.

A No et miris el Riu, Batet ens presenta una ciutat singular banyada per un gran curs fluvial que la condiciona. No es diu en cap moment, però és inevitable pensar en el Danubi i Budapest, però també es podria pensar en el mateix riu i en Bratislava, o en Novi Sad o fins i tot en Belgrad. És una mica igual, perquè no és gens important per a la història i per això no té nom. Perquè la ciutat és una al·legoria de totes les ciutats i és una al·legoria d’un estat d’ànim. En aquesta ciutat el Riu és un pol d’atracció per a suïcides, per a criminals i per a simples banyistes que hi moren cada dia ofegats. I aquí és on viuen la Martina Tarr; la Vera Kuntz i el professor Konrád Weszler. La Martina pateix una estranya malaltia, com molts membres de la seva família, que els manté primer a casa i després els fa sortir al carrer i acabar llançant-se al riu; el professor acaba perdent la seva filla ofegada al riu i apareguda com un  dels més bells cadàvers mai vist; la Vera hi ha perdut el seu germà i s’acabarà convertint en campiona olímpica de natació.

A través d’aquests tres personatges i dels seus punts d’ancoratge tangencials, Batet crea una obra hipnòtica com el Riu, on el lector va fluint per una prosa que l’atrapa des del primer moment amb els petits detalls, amb la fascinant construcció dels personatges –atenció als secundaris de luxe com l’Indexador, el germà de la Martina o el campió János Kiviranta–, dels espais innominats, del misteri que destil·la el llibre per acabar construint una meravellosa paràbola de la solitud humana. Perquè aquest és el gran tema del llibre: la solitud dels personatges que han anat destruint les seves relacions familiars amb accions concretes i fermes que s’hi expliquen. El Riu és només el lloc on expurgar les culpes d’aquesta destrucció humana tan propera i tan inquietant, que fan que No et miris el Riu sigui una al·legoria de la condició de l’home contemporani en qualsevol ciutat, en qualsevol indret, en qualsevol país del món. Batet ha fet una petita novel·la poètica sobre la devastació. I el lector va comptant segons.

Text: Sebastià Bennasar –  ballaruga1@gmail.com

Publicat a: L’espira, suplement de cultura del Diari de Balears

Presentació de “No et miris el Riu” a Tarragona

El proper dimarts 6 de novembre, a les vuit del vespre a la Llibreria La Capona de Tarragona, es durà a terme la presentació del llibre No et miris el Riu, publicat per Editorial Meteora. L’acte anirà a càrrec del Dr. Joaquim Mallafrè, lingüista i traductor. Hi esteu tots convidats!

El partit

[El Partit: relat curt a Paper de Vidre]

Nom i cognoms: Mònica Batet Boada
Data: 5 de maig de 1987
Edat: 11 anys
Curs: 5è d’EGB
Trimestre: Tercer
Tema del resum: El meu darrer cap de setmana
Esports que practico: Gimnàstica rítmica i natació a l’estiu
Programes que miro: Filiprim, Allô, Allô i l’Un, dos, tres

Aquest dissabte vaig anar a veure el partit de futbol sala que jugaven els nens del nostre col·legi contra els del Claret. A mi no m’agrada el futbol. De fet, cada vegada l’odio més perquè quan el fan pel televisor ni el meu pare ni el meu avi m’escolten. Vaig anar, però, a veure el partit perquè tothom diu que els nens del nostre col·legi són molt bons i, a més, els del Claret són els seus rivals directes. Quan vam arribar al camp amb l’Alba i la Glòria els nens del nostre curs estaven escalfant i ni ens van saludar. El partit va començar i de seguida els del nostre col·legi van marcar el primer gol, després van venir tres gols més i encara no havia arribat ni la mitja part. Com que ens avorríem, perquè sempre era el mateix, vam començar a fer volteretes sobre les baranes que separen el camp del públic. Ja fa un mes que n’he après a fer i quan és l’hora del pati les practico. El cas és que vaig començar a fer volteretes: vaig comptar-ne més de vint, i en algun moment de l’última voltereta no vaig calcular bé la distància i vaig veure com el gris del terra s’apropava a gran velocitat i la gent m’envoltava després de la caiguda.

Em vaig fer molt de mal i encara que no volia plorar davant de nens que no coneixia, doncs ho vaig fer. Les meves amigues em van acompanyar a casa i quan el meu avi em va veure, va semblar preocupat. Vaig anar a mirar-me el mirall i vaig veure que tenia la part del sota de l’ull dret molt inflada. Llavors vaig plorar una altra vegada i el meu avi va treure un bistec de la nevera. L’Alba es va quedar amb mi i vam mirar La família Monster mentre jo em subjectava fort el bistec i confiava que quan la sèrie s’acabés tot s’hauria arreglat. Però el que va passar és que allò es va inflar encara més i es va tornar de color lila fort. Per sort, la mare va arribar i va substituir-me el bistec per un mocador amb glaçons dins que vaig tenir a sobre fins a l’hora de dinar. Llavors vaig tornar al lavabo amb l’esperança de tenir la cara d’abans, però evidentment no va ser així. Vaig passar-me tot el dinar plorant i quan l’avi va preguntar-me per quant havien guanyat els nens del col·legi em vaig enfadar molt. El vespre va arribar el pare de treballar i va entrar a la meva habitació interessant-se per saber qui havia guanyat. Quan va adonar-se de com tenia la cara, va intentar tranquil·litzar-me i va explicar-me que el cop després de lila, seria blau, es convertiria en verd i finalment en groc. Vaig preguntar-li quant de temps podria passar i va respondre que potser un mes.

Avui és diumenge, no he volgut sortir de casa, continuo sense saber el resultat del partit i estic convençuda que si he de passar un mes amb això a la cara no ho podré suportar.

Temps mort

Tres quarts de set del vespre (o de la tarda) és una mala hora per morir-se, però hem de convenir que disposada en un rellotge tradicional, de busques (no un d’aquells asèptics rellotges digitals que sempre estan fent pampalluges), aquesta hora és elegant, i fa un angle bonic, subtil com el de la fulla de certs ganivets. A tres quarts de set de la tarda (o del vespre) l’Helena, la contraheroïna del llibre, es mata amb el seu cotxe. A dins, hi duia una maleta plena de roba, i sembla que anava a trobar el seu amant, el poeta Eduard Valls –el cognom del qual coincideix amb el nom d’una ciutat que a mi em venia al cap quan llegia certs detalls de la ciutat figurada del llibre, Mir. El premi Just M. Casero de novel·la curta sempre ha fet bandera del risc tècnic i l’agosarament formal i sempre ha apostat per la qualitat i la independència. Seria com una mena de Documenta però en format més breu, que pretén descobrir nous autors (nous autors amb sang i maneres). Alguns dels escriptors que l’han guanyat, després han continuat escrivint i publicant coses interessants. De vegades el risc m’ha semblat gratuït (Rocs, d’Àngel de la Vega, o Uu Aa, d’Oriol Ràfols). D’altres, brillant (L’home de Dover, de Lluís Vilarrasa, i La funesta ideologia, de Joan Negre). La primera novel·la de Mònica Batet no trobo que participi gaire d’aquesta idea del risc (cosa que, de fet, no fa pressuposar res de bo ni de dolent), però en canvi presenta una història sòlida, ben construïda.
L’habitació grisa –llegeixo a la contracoberta– “beu de Mercè Rodoreda”. Què voleu que us digui: en deu beure, si de cas, per la visió del món tan tràgica que exposa, amb possibilitat, això sí, de redempció final (que és un element que no existia en l’autora barcelonina). Ara bé, perquè hi hagi redempció s’han de morir els progenitors, tota una generació. Pel que fa a l’estil, però, a mi la Batet no em recorda tant la Rodoreda. Són maneres diferents d’escriure sense afectació. En canvi, la història en si beu, em sembla, del gran conflicte de la novel·la modernista catalana –i, des d’aquest punt de vista, la innovació és nul·la–: la tensió gairebé irresoluble entre la llibertat personal i la subjecció al medi. El Mir de la història és com la Selva del Camp per a Puig Ferreter. Els secrets de família s’enquisten parets endins de les habitacions de la casa, i l’atmosfera esdevé irrespirable. Una novel·la amb molts fantasmes, és aquesta. Convé que plogui, perquè la pols es fa molt espessa, però la pluja, de vegades, també té l’alè de la mort.
Batet ha muntat una estructura convincent, fragmentària, a base de capítols breus, que van posant l’atenció ara en una protagonista, ara en l’altra (una, la mare: Helena Vidal; l’altra, la filla, Emma Guinovart). I té molta traça a l’hora d’anar administrant a poc a poc tot allò que vol revelar. L’habitació grisa ha sigut l’únic paradís privat d’una dona, l’Helena, que s’ha casat sense amor. Sembla mentida com gairebé tots els personatges del llibre es neguen a assumir l’amor, com si els repugnés. Quan l’Helena es mata en un accident, el seu marit s’obsessiona a aturar el temps: tres quarts de set. Omple la casa de rellotges (un cop mort, les filles en descobriran 1.371: tots aturats en aquella hora). Batet troba uns quants motius simbòlics molt eficaços. I fa molt bé d’explotar-los. La mateixa habitació grisa, unes botes d’aigua que l’Emma toca i mira amb delectança, l’Espai Pierre Louys dins la llibreria familiar Les Flors del Mal.
En aquesta novel·la tothom pateix de mala manera. La segona de les filles de l’Helena ha arribat perquè Déu ha volgut, com se sol dir. Per abstreure’s de tot, l’Helena es tanca a la seva habitació grisa –l’únic lloc de la casa en què se sent bé–: “Allí es va tancar el dia que va saber que estava embarassada de l’Emma i no sabia si s’havia de sentir feliç. Allí es va tancar el dia que va saber que estava embarassada de la Laura i que sabia que només es podia sentir desgraciada”. Hi ha un atavisme del dolor que no hi ha manera d’empassar, de fer tirar avall. Per mi, un pèl exagerat, poc creïble. I hi ha un altre refugi: la llibreria Les Flors del Mal, establiment històric de la família del marit de l’Helena. És, molt més que una simple llibreria, un santuari per als lletraferits, un nucli de dinamització cultural en temps de la dictadura –una mica com la llibreria Gaudí de Reus, del meu amic Isidre–, que ha creat el premi de poesia Amadeu Guinovart per a poetes inèdits (¿us sona?). Un refugi, però també el lloc on comença a passar alguna cosa. Hi ha moments en què, si no que la Batet escriu més aviat amb els preceptes de l’economia molt ben assimilats i la prohibició expressa de dibuixar qualsevol mena
de voluta, recordava les novel·les de Janer Manila, tan plenes de passió incontenible i de morbidesa descriptiva. I també m’ha fet pensar en la primera novel·la de Sonia García Soubriet, La otra Sonia. És un bon començament, sens dubte. L’autora té recursos i coses a dir.
[Article de Jordi Llavina a Benzina, març del 2006]

Veus / Voces

Veus és una antologia que reuneix textos de quaranta-un autors que escriuen en llengua catalana i vénen d’una tradició comuna: la de Francesc Trabal, Caterina Albert, Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga. Però no està feta amb criteri acadèmic o vocació canònica, sinó que neix de la curiositat lectora de Lolita Bosch i de la seva voluntat d’observar de la vora una literatura que a vegades ens sembla poc visible i sovint és rebuda, fins i tot a casa nostra, amb estereotips literaris sense fonament. Així que Veus és, sobre tot, una invitació a fer una immersió insòlita i poc freqüent en la nova narrativa catalana. I és també el resultat d’un procés de recerca independent, meticulós, honest i molt gratificant. Contes inèdits i publicats, fragments de novel·la, la prosa d’alguns poetes, escriptors inèdits, veus novíssimes, i d’altres que ja coneixem i admirem… és a dir: la possibilitat de descobrir una literatura enlluernadora i moderníssima en la qual trobarem una voluntat universal, arriscada i radicalment viva. Prop d’una cinquantena de textos d’autors menors de quaranta-cinc anys, amb referents, lectures, gustos i projectes literaris diferents, que Lolita Bosch ha volgut endreçar en un ordre inventat per tal de crear una narració comuna. Un recorregut atípic i original que travessa les veus, diverses, sòlides i personals, de la nostra narrativa contemporània.

En aquesta antologia, amb edició en castellà (Voces, Anagrama), hi podreu trobar un fragment de L’habitació grisa.

El lector ideal

En El lector ideal no hi ha ni crítica literària, ni ressenyes bibliogràfiques, ni tampoc cap voluntat de teoritzar. El que sí que hi ha són una sèrie de reflexions agrupades en 13 articles que probablement qualsevol persona a qui li agrade llegir pot haver-se plantejat o es plantejarà al llarg de la seva vida com a lector.

Segurament algunes d’estes reflexions seran compartides i algunes d’altres rebutjades, però la literatura no és una ciència exacta i el lector ideal és un personatge que molts escriptors voldrien que existís però que encara mai ningú ha aconseguit conèixer.

Per acabar, us deixem amb la presentació de l’obra, en què podreu escoltar el pròleg d’El lector ideal, amb música de Puccini.

>Comprar el llibre en paper a la xarxa
>Llegir el llibre en línia
>Descarregar en pdf

Invitació a la presentació en línia de «El lector ideal»

Editorial Petròpolis es complau a convidar-vos a la presentació en línia del llibre El lector ideal, de Mònica Batet, que serà el primer llibre de la nova col·lecció d’assaig «Mirades».

La presentació es durà a terme a la web de l’Editorial Petròpolis el propvinent dimecres dia 5 de maig a les 20 h. Podreu llegir el llibre en línia, descarregar-lo en pdf o bé comprar-lo en format paper.Teniu un targetó amb la invitació per si voleu fer-la còrrer per la xarxa i pels vostres contactes. I, si voleu, també us podeu apuntar a l’esdeveniment de la presentació al facebook.

Us hi esperem!

Cortázar

Tinc textos penjats a la paret del meu despatx. “L’invitation au voyage”, “Pequeño Vals Vienés”, una carta divertidíssima de l’Ignatius Reilly, el manifest del Subcomandante Marcos… També tinc el capítol VII de Rayuela. Puc passar-me mesos sense recordar-me que hi és. Però sempre hi ha algun dia en què passa alguna cosa terrible i, sense voler-ho, començo a llegir Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca… Llavors totes les tragèdies del món desapareixen.

Al Julio Cortázar en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.