Tardor literària 2006

Dins dels actes de la Tardor Literària a Tarragona, el diumenge 26 de novembre es va dur a terme una lectura compartida de textos per part d’autors del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre a la plaça de la Font.

Els lectors pujaven per parelles (un de cada lloc), i s’intercanviaven els textos de lectura. La Mònica Batet va llegir textos de Postres de músic, de Josep M. Tibau, i ell de L’habitació grisa.

Hi van participar els autors següents: Margarida Aritzeta, Francesca Aliern, Mònica Batet, Jesús M. Tibau i Tarragó, Jordi Cervera, Gerard Vergés, Pep Blay, Josep Igual, Àngel-Octavi Brunet i Silvestre Hernández.

A continuació de les lectures va actuar el grup «Cançons de mandràgora» de Robert Faltus, un espectacle de poemes musicats de l’escriptor ebrenc Gerard Vergés.

Entrevista a l’Enderrock (i III)

[…]—Parles molt d’incomunicació i de relacions familiars complexes. És una història que reflecteix la societat actual?
—Penso que hi ha molta incomunicació, que a les persones ens costa dir el que volem dir. En el fons em volia basar més en la psicologia dels personatges que en accions concretes.
—Quin percentatge hi ha d’imaginació i de realitat?
—Situo l’obra a Tarragona però no copio res meu en els personatges. Ni sóc orfe ni tinc germanes. L’única cosa que és que vaig fer coincidir l’edat d’una de les protagonistes amb la meva per controlar el temps de la narració.
—Però t’identifiques amb algun tret dels teus personatges?
—Penso que certa gent de la meva generació té una feina que no li agrada, i que n’hi ha molta que vol plegar però no n’és capaç. No és que em passi a mi, a veure si els del Servei Lingüístic es pensaran que vull marxar! Però a molta gent les rutines no li agraden i no fa res per canviar-les.
—Parlant de canviar, la teva novel·la tenia un altre títol…
Originalment es deia El ventre de la balena, com a símbol de la llibreria i perquè hi ha una il·lustració de Pere Calders. Vaig fer un lligam amb tot plegat, però el dia del premi em van explicar que el Javier Cercas tenia una obra amb el mateix nom. També en teníem d’altres com Olor de guix o Tres quarts de set.
—I després de L’habitació grisa què tens ganes de fer?
Sempre he escrit contes, i en continuo escrivint, i quan en tingui un bon gruix potser farem algun recull. Ara prefereixo no fer cap novel·a, perquè necessito estar un temps sense pensar un argument llarg i complex.

Text: Miquel Pellicer
Foto: Juan Miguel Morales
Enderrock, núm. 127, maig del 2006

Entrevista a l’Enderrock (II)

[…]—Una noia de Tarragona guanya un premi a Girona, de promoció per Barcelona… una història amb moltes voltes?
—Quan em vaig presentar no vaig pensar en les conseqüències. En el fons el que volia era publicar, perquè a diferència d’un músic, que quan toca té la complicitat del públic, quan escrius, allò que tens a casa no té la recepció de ningú. Quan agafes el text i el publiques, a partir d’aquell punt reps la resposta del públic, tant si és bona com si és dolenta.
—S’insisteix molt que la teva obra té influències de Mercè Rodoreda i de Montserrat Roig. Creus que això pot representar un llast en el futur?
—Pel que fa a Montserrat Roig em passa una mica com a Quim Monzó, que quan començava li van dir que tenia influències de Pere Calders, i ell no se l’havia llegit mai. He llegit poca cosa de Montserrat Roig. Em sento més identificada amb Rodoreda perquè sap controlar el ritme, però ella parla sovint de relacions sentimentals fracassades que sempre tenen com a conseqüència la destrucció de la dona. Llegint novel·les de Mercè Rodoreda tens la sensació que l’amor és destrucció. Penso que una dona pot ser feliç tenint o no relacions sentimentals. Si li va malament una relació no per això s’acaba el món.
—Més enllà d’aquests trets, quines són les teves influències?
—Em preocupa molt el ritme narratiu, i per això em fixo en autors com Julio Cortázar, Dino Buzzati o Truman Capote. Aquest últim deia que feia literatura de la realitat, buscava l’oralitat de la frase. A mi m’agradaria poder escriure com ells i tenir aquesta seguretat en el ritme.
—On encabiries la teva novel·la?
—D’entrada no crec que sigui una novel·la feminista per res. És una novel·la de la realitat, que potser en alguns moments fa servir realisme màgic, però penso que és una obra de coses quotidianes. […]