Rosana Andreu recomana “No et miris el Riu”

Rosana Andreu, des de la Biblioteca de Cambrils, ens recomana No et miris el Riu en un vídeo.

Pell blanca, herbes enredades

Un tret distintiu de la tradició novel·lística europea és el de la construcció d’un personatge i la seva força com a element principal d’una narració. Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976), mai millor dit, s’hi capbussa, però capgira aquest paradigma i converteix un riu (el Riu, amb majúscula i sense nom) en l’eix, en el protagonista gairebé d’una novel·la que, en realitat, n’amaga tres, en la més pura tradició de la nouvelle curta tan valorada a l’Estat francès (Batet, de fet, flirteja amb l’estil d’Amélie Nothomb) i tan poc valorada aquí.

L’autora, amb traça i amb intriga ben conduïda, ens explica tres històries centrades en els pocs personatges amb nom del llibre: Martina Tarr, la primera dona de la seva família que pateix d’una malaltia que afecta els homes, que acaben llançant-se al riu després d’un temps de silenci i d’isolament; Konrad Weszler, un professor universitari a qui se li ofega una filla al mateix lloc; i Vera Kuntsz, una jove obsessionada per la natació i que també perd el seu germà al riu. Aquest riu, per les dades i el so dels cognoms, el situem a Hongria, un país, curiosament, amb un dels índexs més alts de suïcidis del món, tal com passa en altres contrades del centre i l’est d’Europa.

Mònica Batet s’endinsa, amb una prosa poètica encisadora, en el més profund de l’ànima dels personatges, en les pors, en l’atracció de la remor d’un riu d’aparença inofensiva i espai de jocs d’estiu, però que també amaga un veritable cementiri d’ofegats. Com una mena de nova Laura Palmer, l’autora ens remet a imatges lynchianes de rostres blancs, herbes enredades i mans sense pell, però també a una estranya i hipnòtica bellesa incorrupta que emanen alguns ofegats i que provoca que els curiosos demanin que no es tapi el seu cos.

Les tres històries, teixides de manera independent, s’acaben trobant, creuant-se per parlar-nos (amb la riquesa d’un text sense molestos diàlegs) de dos germans que es parlen només amb notes escrites; de tristor; de records; de cossos surant al riu davant de mirades abstretes de voyeureuse de la mort; d’ofegats blancs que no han lluitat i de blaus que han tingut temps de fer-ho; de la fantasia del suïcidi (i que ens obliga a aixecar els ulls del llibre per no deixar-nos encisar gaire); d’obsessions i d’amistats; de grups de suport recorreguts per silencis, complicitats i catarsis, i de dits arrugats, aquella sensació una mica torbadora que tenim en sortir de l’aigua; i en tancar el llibre.

[Article de Jordi Torrents a El Punt.]

“No et miris el Riu” a Bookcrossing

A la secció Bookcrossing del programa Via Lliure de Rac1 del dia 30 de desembre han recomanat No et miris el Riu i han parlat amb la Mònica Batet del seu llibre. Podeu escoltar-ho al bloc del programa, i també en aquest apunt del nostre podcast.

 

Entrevista amb Mònica Batet, autora de ‘No et miris el Riu’

Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976) és escriptora i filòloga. El 2006 va guanyar el premi Just Manuel Casero el 2006 amb L’habitació grisa (Empúries). En la seva darrera novel·la, No et miris el Riu (Meteora), demostra tenir les idees molt clares sobre allò que vol escriure: una història ben trenada, amb personatges poderosos i situacions que evoquen, colpeixen i que estan plenes de simbolisme. L’autora situa els fets en una ciutat del centre d’Europa marcada per la presència d’un riu, que es testimoni i protagonista de molts drames personals que han provocat que diversos personatges hagin acabat ofegats a les seves aigües. A vegades, el riu se’ls empassa per sempre, de tant en tant deixa anar els seus cossos sense vida, però sempre deixa un munt d’incògnites per aquells que se’l miren des del pont que el creua.

“El paisatge et determina, el que veus cada dia fa, una mica, que siguis com ets”

Manel Haro. Barcelona

La novel·la té com a eix central un riu que vertebra tres històries protagonitzades per persones marcades per la pèrdua. Què va ser abans, la idea del riu o la d’algun d’aquests drames?

El Riu, sens dubte. Primer no sabia com volia que fos aquest riu, però després de llegir El Danubi de Claudio Magris vaig tenir clar que havia de ser un riu profund i centreeuropeu. Magris recorrent aquests ciutats en què la vida i el concepte de la vella Europa es barrejaven… Va fascinar-me. Era com si estigués viatjant amb ell. Des d’aquí li dono les gràcies per haver escrit un text que defineix tan bé el món centreeuropeu.

El riu travessa una ciutat del centre d’Europa, però no sabem quina. Respon aquesta elisió a la voluntat de què cada lector esculli la ciutat que més li agradi?

Sí. En el moment que esculls una ciutat concreta, a part de córrer el risc d’equivocar-te en noms de carrers, talles la possibilitat que el lector es pugui construir ell mateix la ciutat. Jo sóc partidària que el lector contribueixi a la construcció del text.

És indubtable que cada riu marca el caràcter de les seves ciutats, però marca també la personalitat dels seus habitants?

Penso que sí. El paisatge et determina. El que veus cada dia fa, una mica, que siguis com ets. Poder passejar-se diàriament a prop del riu per a mi seria un plaer, segurament faria de mi una persona que no sóc. Crec que em donaria més calma.

Per què va decidir que els personatges estiguessin units per la dramàtica experiència de perdre un ser estimat ofegat al riu? És a dir, perquè va decidir que la mort recorregués la novel·la?

Perquè primer va ser el riu i després van ser els ofegats. Volia parlar d’un riu que ho dominés tot i un aspecte que em venia al cap quan pensava en el riu era la gent que s’hi ofegava. Està comprovat que l’ofegament és un dels suïcidis més habituals de les ciutats amb riu. A part, pensava i penso que els ofegaments tenen un fort component literari.

No sembla que sigui el mateix trobar un mort al riu que al mar… És cert que als dos llocs es pot morir de la mateixa manera, però el riu té un punt romàntic, de tragèdia existencial que potser no associem tant al mar. És només una sensació meva? 

No m’ho havia plantejat, però diria que té raó. Fixi’s amb l’Ofèlia de John Everett Millais. És una imatge que tenia posada al cap quan escrivia No et miris el Riu. Què hi pot haver més romàntic i tràgic que aquest quadre?

Tots els rius tenen els seus ofegats i dintre de la crònica negra de cada ciutat, sempre estremeix especialment els successos ocorreguts al riu, perquè sembla que amb el temps es transformin en llegendes…

Quan un fet real és converteix en llegenda és que la història que s’ha anat explicant al llarg dels anys d’alguna manera s’ha consolidat. Les llegendes ens permeten crear fantasia, misteri i també por.

Per cert, el riu no és l’únic element simbòlic del relat, perquè també tenim un pont i els ponts sobre els rius tenen molta història, molt testimoniatge, molta llegenda i molt poder evocador. S’ha deixat portar vostè mateixa per aquest magnetisme?

Sí, des del pont ho contemples tot. Et donar cert poder d’observador. Domines el món sense que ningú se n’adoni i això m’agrada.

Vostè no acaba del tot els relats que proposa amb cada personatge, només ens els presenta perquè siguem els lectors qui els tanquem. No sé si se n’adona que d’aquesta manera ha fet els personatges més humans, més propers al nostre propi univers.

Com a lectora no m’agrada que m’ho donin tot mastegat, potser a vegades em fa certa ràbia, però després d’uns dies quan m’adono que encara estic pensant per què ha passat això i què podrà haver passat després, m’adono que el text ha produït un impacte dins del meu record i ho agraeixo.

Si No et miris el Riu, una novel·la ambiciosa, europea i ben resolta, estigués escrita en una llengua que no fos el català, tindria més possibilitats de fer camí amb traduccions pel continent? Li faig aquesta pregunta perquè tinc la sensació de què la literatura en  català, si no està feta per un autor molt conegut, té masses dificultats per sortir a Europa, tot i que sigui una història que demana a crits ser traduïda.

Completament d’acord, i no ho dic per la meva novel·la. He dit abans que el paisatge et determinava, però la llengua, desafortunadament, també. Massa sovint tinc la sensació que un text té més opcions de ser traduït no per la seva qualitat si no pel nombre d’exemplars que se n’han venut.

En el seu currículum hi ha un parell de novel·les curtes i alguns llibres de no ficció. Què serà el proper que escrigui?

Això és un misteri com també ho és per què a vegades un no pot mirar-se el riu. No sé si era aquesta la resposta que volia, però és l’única que en aquest moments li puc donar.

[Entrevista a Llegir en cas d’incendi.]

“No et miris el Riu” a Avui x Demà

Al programa del dia 12 de desembre d’Avui per Demà, de Canal Reus, van estar parlant amb la Mònica del seu nou llibre. Aquí us deixem l’entrevista per tal que la pugueu veure en diferit! (per cert, el programa compta a més a més amb la intervenció de la Mònica Lòpez!)

“No et miris el Riu” a Propera parada: cultura

Una ciutat centreeuropea; un riu; el Riu; uns personatges centrals; els únics dels que coneguem el seu nom; uns personatges secundaris per justificar els actes del principals; fets estranys relacionats amb el Riu; suïcidis, ofegaments, tragèdies. Aquests son els ingredients de la nova novel·la de Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976) després de l’ èxit del seu primer llibre L’habitació grisa (Empúries, 2006), premi Just Manuel Casero a la novel·la curta l’ any 2005.

El llibre, tot un exercici  de tensió continuada, explica la convivència d’ uns veïns d’una ciutat creuada per un riu, el cual provoca desprès de la seva continuada contemplació conductes estranyes a qui ho fa. En un principi, aquesta malaltia només afecta els homes, però també han hagut casos de dones.

Personalment crec que la novel·la aguanta el misteri fins al final, no tant per esbrinar el per que de tot plegat, si no més per que el problema es torna psicològic, amb gent amb comportaments irracionals i en algun punt inexplicables. Tres son els personatges principals: la Martina, que es comunica amb el seu germà que viu amb ella per mediació d’escarides notes en papers i sempre s’esquiven; la Vera, una jove nedadora amb un secret d’infància i Konrád Weszler, professor universitari afectat directament pel Riu. Tots tres donen la seva visió del fenomen del Riu i tots tres tenen misteris amagats que al final del seu capítol expliquen i cauen con gerros d’ aigua freda sobre el lector.

No tot és tragèdia al voltant del riu, i encara que sembli que el Riu és part important del relat, crec que al final de tot, el més important de l’ historia es el desenvolupament psicològic dels personatges i com es comportant davant d’una realitat de la cual no podem fugir, encara que vulguin i d’ uns fets terribles. No és només el suïcidi del habitants, és més que després apareixen els seus cossos suren a l’aigua, d’un en un o de tres en tres, una cosa que afegeix més misteri encara al assumpte.

Remata el llibre amb un epíleg que encara que no il·lumini al complert la resolució dels fets narrats, si que posa una mica de llum a sobre del misteri.

Sens dubte el millor de la novel·la és el suspens que sobrevola totes les seves pagines i que ens manté alerta fins al final. No és un llibre de suïcidis, tot i que n’hi hagin, ni un llibre de mort, que també n’hi ha, no, estem davant d’un llibre torbador, fins i tot perillós, ja que els humans tenen més por d’allò que no veuen ni saben, que no pas de la mort. Ningú a la ciutat sap per que tenen lloc els suïcidis, ni tan sols saben com aturar-los i viuen amb aquesta angoixa.

Per suposat els tres únics capítols que utilitza l’autora posa més de relleu aquests misteri.

No et miris el Riu és sens dubte una de les millors novel·les de misteri que ha caigut a les meves mans aquest any que arriba a la seva fi.

[ SALVA G., al bloc Propera parada: cultura]

No et miris el Riu, a “La prestatgeria”

Alguns estudis psicològics afirmen que un dels malsons més recurrents al llarg de la vida és el fet de caure inesperadament dins d’una immensa quantitat d’aigua, que l’empresona per sempre mes. A mi, com a mínim, m’ha passat algunes vegades i, deixant estar les interpretacions que s’hi poguessin donar, puc afirmar que és, sens dubte, un dels malsons més angoixants. I és que l’aigua i el seu corrent, aquell indret en què et pots emmirallar i trobar-hi placidesa, poden arribar a ser elements del tot torbadors. És el cas que retrata No et miris el Riu, de Mònica Batet (Meteora, 2012), un thriller psicològic que descriu amb delicadesa una relació enigmàtica i fascinant, entre un riu, una ciutat i els seus habitants. No et miris el Riu, amb un estil que sedueix el lector per la manera com flueix la trama, retrata uns personatges que viuen en conflicte amb l’entorn: personatges isolats, rodejats d’un ambient grisenc, que ens transporta fàcilment als paratges emboirats de ribera de les grans ciutats centreeuropees, sobretot ara a l’hivern. I un personatge imperant: aquest Riu, omnipresent, amb el seu corrent que flueix, la seva aroma que embriaga…; aquest Riu, que impressiona i que amaga tants i tants de misteris. Un Riu sense nom, però obligatòriament en majúscula, amb personalitat forta, en què tot el que passa al seu voltant no deixa de ser un retrat de la vida mateixa: des del bullici dels nens jugant-hi, a la por d’allò desconegut, als laments per la pèrdua d’un ésser estimat. El Riu tot ho acull.

Tanmateix, aquest Riu no està sol. Hi ha una sèrie de personatges, que hi mantenen una relació especial d’atracció i d’aberració alhora: la Martina, deteminada per un destí que… ¿serà inexorable?; el Konrad, un professor que ha perdut la filla ofegada dins del riu i que hi cerca una explicació, una espècie de consol. La Vera, una nedadora olímpica, que es passa hores i hores dins del Riu, buscant la seva autosuperació. O l’Indexador, que viu immers en l’univers del Riu, arran d’una obsessió. Individus complexos, en certa manera insatisfets. que deambulen per la ciutat, ofegats dins l’atmosfera que els envolta: uns solitaris, que el lector acull i fa  seus ben aviat. Persones amb una sensibilitat especial, que es troben en una reunió de familiars d’ofegats, que els hauria d’ajudar a superar allò que els turmenta.

No et miris el Riu és una novel·la treballada, on res no és gratuït, que manté en tensió el lector i que l’empeny a llegir àvidaNo ment, perquè hi troba retratats aspectes de l’ànima humana que l’atrauen, i  vol saber què s’hi amaga al darrere. Però un consell: que la impaciència no us ofegui. Assaboriu-la línia rere línia, llegiu-ne i rellegiu-ne, si cal, les frases, perquè n’hi ha que són del tot suggerents. Ah! I sobretot, quan tingueu la novel·Ia a les mans, mireu-vos-en la portada; deixeu-vos captivar per la imatge impressionant del Riu… i submergiu-vos-hi sense por.

[Ressenya de Mònica López a la Guia de Reus.]

Entrevista al programa 80 grams

Al programa “80 grams” de Ràdio Ciutat de Badalona del passat dia 25, Laura Garcia entrevista a Mònica Batet. Tot seguit us oferim l’àudio de l’entrevista, que també podeu trobar al podcast del programa.

L’ofec d’un camí de sirga centreeuropeu

Professors que estudien l’ofegament com a fenomen i clubs de familiars d’ofegats al més pur estil Alcohòlics anònims, persones que conviuen en un mateix sostre però no es comuniquen verbalment entre ells o una xiqueta prodigi de la natació olímpica són alguns dels elements que configuren l’interessant No et miris el riu, editada a principis d’este mateix mes per l’editorial barcelonina Meteora. En parlem amb l’autora.

Comencem pel context. Queda clar que la novel·la està ambientada en una ciutat centreeuropea, però no s’especifica més. A què respon, esta tria? És una qüestió de referencialitats?

Sí, és una qüestió de referències. Quan vaig acabar d’escriure la meua primera novel·la (L’habitació grisa; Empúries, 2006)tenia una sèrie d’influències que si bé es continuen mantenint a dia d’avui s’han ampliat. En aquest període he llegit molta literatura centreeuropea que realment m’ha influït bastant, com Sándor Márai, Agota Kristof (que escriu en francès però és hongaresa) o Stefan Zweig. És gent que no sé si es van conèixer entre ells però que tenen una literatura que és molt similar i que a mi m’interessa molt, sobretot per la manera com analitzen els personatges. I és clar, es dóna el cas que tots ells són centreeuropeus i que parlen de ciutats d’allà. I això m’ha influït, tant en la manera de dibuixar els personatges com en la manera de recrear la ciutat.

Parles d’anàlisi dels personatges. Els teus no són precisament arquetípics ni previsibles.

M’interessen els personatges complicats. Que no diuen les coses, que evolucionen. Quan hi pensava m’interessava també que a la novel·la no hi hagués molts personatges: no volia fer un mural, sinó que n’hi hagués pocs i m’hi pogués centrar. I després, posar alguns personatges secundaris que justifiquessin els protagonistes.

Un exemple és el germà de la Martina Tarr [protagonista de la primera part del llibre], que es comunica amb ella només amb breus escrits en paper, i a qui en realitat uso per justificar el personatge principal. Si t’hi fixes, de fet, només tenen nom els tres personatges principals: la resta estan batejats segons la relació que tenen amb aquestos. I de tots aquests penso que possiblement l’únic personatge estrictament positiu seria l’indexador: una persona satisfeta de viure a la ciutat, que té una passió, el riu, i que viu d’ella. Volia fer un personatge que tingués una relació positiva amb el riu, sense dramatismes.

L’element clau de la novel·la, més enllà dels personatges, és el riu.

Una cosa que tenia clara quan vaig començar a escriure és que jo volia escriure sobre un riu. I tornant a les influències, la majoria de ciutats centreeuropees (Budapest, Praga, Berlin…) tenen un riu, i important. I llavors vaig llegir Danubi, de Claudio Magris. Es tracta d’una obra entre la novel·la i l’assaig, i que parla del naixement i la mort del Danubi. Tota aquesta sensació de la vida al voltant del riu em va agradar. Després de la primera novel·la tenia clar que volia parlar d’un riu, però no sabia quin riu volia fer ni com volia parlar-ne. Podia ser un riu més petit, un riu de poble, un riu de muntanya… fins que vaig llegir Danubi i ho vaig tenir clar. Si jo no hagués llegit tota aquesta literatura centreeuropea la novel·la hauria estat una altra, això està clar.

La relació que presentes entre el riu, els personatges i la ciutat no és neutra. Acaba sent més negativa que positiva: hi ha un sentiment de respecte cap al riu. La imatge acaba sent prou fosca.

Sí. És que jo penso que el paisatge et determina. I en aquest sentit he intentat introduir els elements positius i negatius de viure al voltant d’un riu. Hi ha els nens que hi juguen, hi ha nedadors olímpics que s’hi entrenen… i hi ha els ofegats. Jo tenia clar que volia escriure sobre un riu, sí, però també m’interessava molt el tema dels ofegats. Partint d’això ja no podia plantejar el riu des d’una perspectiva totalment positiva. Havia d’explicar un riu que t’ofegués, no en el sentit estrictament físic sinó també en el sentit vital. I vaig decidir que l’atmosfera havia de ser entre grisosa i verdosa, perquè el lector entengués el patiment dels personatges. Perquè clar, si tu tens tendències suïcides el riu és un bon lloc per morir, no? [riu]

D’este riu acabes fent-ne literatura en el sentit més ampli: a la ciutat hi ha una revista especialitzada, el professorat hi dedica estudis monogràfics…

Forma part d’aquesta lògica que deia abans: si hi ha molts ofegaments, jo crec que és natural que hi hagi una revista que estudia el riu i els ofegats. I que el diari local –La Nació– tingui una secció dedicada als ofegaments, perquè és una realitat; com aquí és una realitat el futbol i hi ha seccions dedicades al futbol. Els ofegaments formen part de la vida d’aquesta gent: si tu vius a la ciutat has d’assumir que hi ha el risc de morir ofegat. Hi ha una resignació per part dels personatges, hi ha una voluntat que és superior. L’acceptes; no tens més remei que acceptar-la.

Hi ha un fatalisme?

Sí, sobretot en personatges com la Martina Tarr. Aquesta noia té una tragèdia vital relacionada amb el riu, i no pot fer res per evitar el seu destí. És veritat que he llegit molta tragèdia, també, i m’interessa molt aquesta impotència. M’agradava posar un personatge que estés sotmès al destí.

La combinació riu, fatalisme i destí recorda molt Sebastià Juan Arbó…

Doncs a Arbó no l’he llegit. Sí que he llegit molt Jesús Moncada, per exemple, i tot i que crec que no m’ha marcat directament sí que penso en claríssimament en ell quan et dic que el paisatge influencia. Perquè per a Moncada el riu és el paisatge de la seva infantesa i joventut a Mequinensa, i tots els seus personatges viuen d’ell.

Em ve al cap el Mystic River de Dennis Lehane, també. I no només pel riu com a element; també pel rol que acaben prenent els infants en els dos llibres.

No he llegit el llibre, he vist la pel·lícula. I sí, l’atmosfera és similar; de fet la vaig veure diverses vegades durant la gestió del llibre. La infància té aquesta part de bondat, però també té una part cruel. De fet a El mar de Blai Bonet hi ha també un problema semblant, entre la ingenuïtat i la crueltat infantil.Un altre referent clar és la pel·lícula El club de la lluita (David Fincher, 1999), que va inspirar-me molt per a les reunions de familiars d’ofegats. És evident que tot influencia.

Publiques el teu primer llibre amb Empúries, després de guanyar el premi Just M. Casero. Ara publiques amb Meteora, sense concursos previs. Com inicies la relació amb esta casa?

Ja feia un temps que tenia el text escrit i no sabia què fer-ne. El món dels premis és complicat, perquè en la majoria de casos et demanen un mínim de 200 pàgines, com si els llibres anessin a pes. I sabia que si enviava l’original a una gran editorial no es prendrien ni la molèstia de llegir-lo, perquè tristament és així.

I ara farà un any estava conduint i vaig sentir que a iCat anunciaven una novel·la publicada per Meteora. I jo l’editorial la coneixia, però no hi havia pensat, no sé per què. Així que quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser mirar-ne el web, i vaig veure que havien publicat gent jove, i els hi vaig enviar el text. Va ser un cop de sort, i l’experiència ha estat molt positiva.

Estic molt contenta, perquè l’editor ha fet d’editor. Jo d’aquesta novel·la he après coses, en el sentit que amb l’editor ens hem assegut, hem parlat dels personatges, hem parlat de les frases… evidentment la novel·la és un retrat d’un moment vital i de les lectures que he fet, però a més n’he après moltes coses professionalment, i això és d’agrair. Potser una editorial gran no té el temps per a dedicar-se a aquesta feina d’editor clàssic, que sembla que s’està perdent. Es tendeix a l’editor-venedor i no a l’editor que analitza el text que publicarà, i és una llàstima.

[Entrevista d’Oriol Fuster a Núvol, 26-11-2012]

Entrevista a Punt 6 Ràdio

Al programa “Peixateries Velles” de Punt 6 Ràdio, Òscar Palazón entrevista a Mònica Batet i parlen del llibre No et miris el Riu. Tot seguit us oferim l’àudio de l’entrevista, que també podeu trobar al podcast del programa.